NI EL TINT

Acostumats a viure els onze dies de festa obligada que suposen els carnavals de Cadis. Feliços per compartir en aquestes dates gastronomia, pregó, cavalcades, disfresses i chirigotes i també el seu espai vital quan l’arribada de turistes triplica la població habitual. Així són els Clinton andalusos, que de Cadis en tenen molta cosa i de Clinton, més aviat poca. Si s’han guanyat aquest sobrenom és perquè a la ciutat, una de les més anti- gues d’Europa (avui dia amb idèntiques dosis d’atur que de ganes de gresca), sempre troben símils carnavalers per a tot. També per a la parella que més mana. Resulta difícil recordar els Clinton tan joves com resulten ara Teresa Rodríguez i José María González, la dislèxia del qual va fer que passés de ser el Chiqui al Kichi. Però és més complicat trobar en els avis nordamericans el mínim signe d’una rebel·lia que els de Cadis prenen com a bandera. Ell, Kichi, pare de família nombrosa (té dos fills amb la seva anterior parella i un amb Teresa) i carnavaler convençut, continua a les portes dels 40 amb les seves vambes barates, les samarretes sense marca i la resolució de no renunciar a les arracades de plata. I això que el seu cap, el líder de Podem, es va treure el pírcing per convèncer millor i més ràpid. I ella, Teresa, impulsa als 33 anys la imatge de “gent normal” amb què s’ha guanyat els vots. Per això ha renunciat al seu cognom real, que sembla noble perquè és compost, i, tot i que conté més les formes, continua abusant de les faldilles i les arracades llargues, dels folklòrics collarets de plàstic i la facilitat per combinar amb encert les peces de roba més dispars, fet que en d’altres suposaria una aberració majúscula. La superposició de samarretes, el serrell tallat a casa i una desbordant naturalitat que no entén ni de perruqueria ni de maquillatge l’han deixada sense rivals. A la Hillary, és clar, no li demanaria ni el tint.