La Vanguardia (Català-1ª edició)
“M’incomoda la feminització quan la consideren provocació”
La noia que puja com una boja per l’escala no s’assembla gens a la vampiressa que veiem als capítols de la sèrie Cites de TV3. Porta un vestit de margarides, sabates negres de plataforma, poc maquillatge, orelles sense arracades i un aspecte veritablement angelical. Una Coca-cola light a la mà esquerra i l’aclaparament a la cara per arribar tard. Continua mantenint el deix de la seva terra, Reus, però el seu somni és treballar i viure a França. La vam veure malalta de tuberculosi a El embrujo de Shanghai, adolescent ir-reverent en Los lunes al sol i voluptuosa a El artista y la modelo. Fins i tot s’ha colat dins la família Alcántara.
Aida per l’òpera? No, no, és un nom àrab que significa fada. Encara que no m’escau. Jo no sóc gens princeseta.
Aquella era una princesa etíop, però esclava. Jo puc ser alhora tant bona i tant dolenta com es pugui imaginar. Puc ser un encant... o el pitjor.
La seva feina inclou aquesta condició camaleònica. S’hi va ficar per casualitat. La meva mare estudiava Belles Arts, el meu pare treballava, i no podien recollir-me de l’escola. Així que em van apuntar a teatre. Jo tenia nou anys i era ex-tre-mada-ment-tí-mi-da...
Ja hi som, una altra. Ja no! Exposar-me em va semblar horrible fins que vaig descobrir que tot el malestar que passava durant l’assaig desapareixia el dia de l’estrena. Llavors podia fer qualsevol cosa. Era màgic, m’encoratjava. Va ser un alliberament.
Fins que va veure un anunci on Trueba buscava una nena de catorze anys per a El embrujo
de Shanghai. La van escollir entre tres mil noies... I no va ser fàcil! Cinc càstings en dos mesos. Aquesta pel·lícula va canviar la meva vida. Va ser un somni, una superproducció amb actors ja consagrats com Fernando Fernán-Gómez o Ariadna Gil.
Diuen que no li ha semblat mai fàcil ser dona. D’adolescent em vestia més masculina, i sempre em va agradar més el futbol que les nines. Però crec que ho feia perquè em deixessin tranquil·la, perquè no em posessin en qüestió. Si actuava, ho volia fer com a persona no com una princeseta que juga a ser actriu. Quan em vesteixo com avui comencen a dir-me coses pel car- rer, m’aclapara; reconec que m’incomoda la feminització, certa estètica, perquè consideren que és provocar. I jo necessito passar desapercebuda.
És una catalana que viu a Madrid des de fa dotze anys. Em sento molt a gust a tot el món: he viscut a França, a Mèxic, als EUA... Però Catalunya? Jo sóc de les que creuen que cal fer el que vulgui el poble. També he de dir que tinc amics que opinen el contrari i no per això els deixo d’estimar. Em sembla inútil i estúpid fer sang per una ideologia.
Recorda la seva primera gala dels Goya? Perfectament. Dos mesos després d’El embrujo... vaig rodar Los lunes al sol i vam guanyar la Concha d’Or a Sant Sebastià. Brutal. I el 2002 aquestes van ser les dues pel·lícules més nominades als Goya. Vaig sortir a recollir un premi de vestuari i m’ho vaig creure tant... que li vaig fer un petó al meu actor acompanyant i em va contestar: “No flipis tant que no és per a tu”. Em veig: els meus talons, amb 14 anys, el vestit regirat, a punt de caure...
Molta gent, a Espanya, la coneix per Cuéntame. Com va arribar Françoise Alcántara? L’efecte televisió és impressio-
nant. Em van escollir perquè sabia una mica de francès. Estava una mica verda, però bé... Abans m’havia sondejat Trueba: “Saps? és que tinc al cap una pel·lícula a la francesa, no ho sé...” així que jo... al cap de dues setmanes me’n vaig anar a viure a França i em vaig posar a estudiar l’idioma! Als sis mesos el vaig telefonar: “Escolta, que ja sé francès”. Em va dir que estava boja però que se n’alegrava... I va arribar El artista y la mo
delo i el paper va ser seu. Inspirada en l’escultor Aristides Maillol. Vostè es passava més temps nua que vestida. El pitjor és el primer dia. Després, ja està. Li deia al Fernando: “Sisplau, vull despullar-me ja davant teu perquè... i si arriba el rodatge, em veus en pilotes i no t’agrada el que veus...?”. Ell contestava que tot estava sota control. Va arribar el dia. Recordo que em vaig ficar en un riu congelat i quan, per fi, em vaig descordar... aleshores mig equip es va posar d’esquena. Els va fer més vergonya a ells que a mi. Aquest minut resulta molt antieròtic.
Qui creu que s’ha despullat amb més naturalitat al cinema espanyol? Victoria Abril. Això és el que em diu tothom. Que ella es treia el barnús i s’acabava l’aclaparament i la vergonya. Tot fluïa.
Quin consell li va donar Claudia Cardinale en el rodatge? Que jugués. És una dona esplèndida, em va explicar les seves batalletes de Hollywood amb Jack Nicholson. Vam riure tant... La Claudia és punky, de caràcter, una nena que fuma cigarrets Vogue i encara no vol deixar de ju- gar. pessigavaEm tiravauna mamellacoses peli es cap, posa- em va a córrer. De debò, una nena.
Els Trueba la tenen a vostè de talismà. Els Trueba són els meus talismans, la meva família, els que m’han format en aquest ofici. No podria viure sense ells. Els Trueba són essencials dins la meva vida, són com els meus pares; de vegades em quedo tres dies a casa seva i ens passem les nits mirant pel·lícules, llegint i escoltant música. Les seves intervencions a Ci
tes han estat molt comentades. Per què atrapa tant la sèrie? Bon càsting, bons directors i bons guions... I que hem assajat molt, moltíssim, gairebé sembla impossible per ser televisió. Parlar, parlar molt...
És vostè qui ha ensenyat a Noriega a parlar tan bé català? No, no, ell ja feia temps que estava en això, amb una lingüista i Marc Recha li va fer una immersió total. A Madrid, a mi, ja em parlava en català. És un molt bon company, simpàtic, relaxat... estàvem motivats.
Quines escenetes... Uf! Recordo que una de sexe, contra la paret, va ser tan forta que vaig acabar amb mal a l’esquena, sagnant, plena de betadine. A l’equip van començar a fer broma, l’anomenaven Noriega
l’empotrador. A més jo encarnava una noia que va de sobrada, al contrari que jo, que sóc molt vergonyosa. De fet, el petó jo no li vaig voler fer a Noriega fins al mateix dia del rodatge. Quan va sonar “acció”, em vaig treure el vestit i el vaig agafar... es va acollonir! No s’ho esperava...
Diuen que a la seva generació no li interessava la política. Desmenteixi-ho. És cert: la meva generació no estava gens conscienciada. Jo vaig néixer el 1986, tothom tenia dues cases i dos cotxes, tot semblava de franc, no vam haver de lluitar per res. Però hem canviat radicalment, jo ho noto en el meu cercle d’amics on hi ha gent que acaba arquitectura i està desesperada. Aquest enuig ens ha tornat políticament actius; les últimes eleccions han estat un terratrèmol. No tenim ganes de tornar a batallar per drets, com la llei de l’avortament, que ja van guanyar d’altres.
També diuen les estadístiques que els joves de la seva generació continuen sent molt gelosos, controlen el mòbil de la nòvia i la manera de vestir. No puc entendre per què passa això a hores d’ara. A mi m’han arribat a comentar en un projecte televisiu: “No et tallis els cabells, que semblaràs masculina”. Com poden ser tan conservadors? El mateix li va passar a la meva àvia... i ja han passat dues generacions, sisplau!
Posats a somiar, qui li agradaria que la dirigís? Els germans Coen! sens dubte. He fet una prova amb ells i no he dormit en tot un mes, esperant una trucada. Fer una pel·lícula a Amèrica et pot canviar la vida.
Tant que t’hi hagis de quedar a viure. No ho contemplo, però és el bonic d’aquesta professió: que no saps mai el que pot arribar.
“Claudia Cardinale és esplèndida i punky, una nena que fuma cigarrets Vogue i no vol deixar de jugar” “L’escena de sexe amb Noriega va ser tan forta que em sagnava l’esquena. L’equip li deia ‘l’empotrador’”.