MÉS HISTÒRIA QUE FUTUR

Spielberg em va canviar la vida: vaig voler ser arqueòloga com Indiana Jones i sé que els extraterrestres van en bici. Els Goonies, la meva pel·lícula preferida, ha fet 30 anys. Aquells nois varen crear un llenguatge universal: la tuampa del Data, el ball del Gordi, l’asma del Mikey. Actors en la vida real, van ser un referent de l’amistat i l’aventura contra l’especulació immobiliària.

Quan tens l’edat dels teus herois, espies la seva evolució, com fas amb els vells companys d’EGB via Facebook. La desgràcia dels altres ens concilia amb les nostres existències anodines. Ens consolem moralment amb un: això es veia venir. Tenim una tendència morbosa a fixar-nos en la tragèdia de les anomenades joguines trencades, els qui van acabar com River Phoenix, o aquells rebels sense causa que són Justin Bieber i Miley Cyrus, l’exnena Disney que tracta el sexe amb una impudícia pueril. Igual que Malcaulay Culkin o Drew Barrymore al seu moment, sembla difícil que puguin madurar quan prenen drogues com si fossin llepolies, i l’existència com la representació d’algú a qui ni tan sols s’assemblen.

En la majoria dels casos, i per molt joves que siguin, tenen més passat que futur. Però, com hauria estat el seu futur sense el passat que van tenir? Un bon amic, que va ser nen prodigi, assegura que la fama el va salvar tant com el salvà la seva mare, quan el va portar al primer càsting per evitar-li la duríssima educació opressiva que rebien els seus germans. A la glòria infantil li va seguir una adolescència exitosa i desfasada, i una vida que li hauria pogut passar factura. Però, no ho fan totes? Al marge de l’edat, no és formidable fer història?