La Vanguardia (Català-1ª edició)
Existencialisme i optimisme
Premi Príncep d’Astúries el 1995 –es va imposar al llavors favorit, el dramaturg Antonio Buero Vallejo–, premi Nacional de les Lletres, premi Nacional de Poesia pel llibre Metáfora del desafuero, premi Nacional de Literatura d’Assaig per El irracionalismo poético y el símbolo, Premi Fastenrath pel seu estudi Teoría de la expresión poética, acadèmic de la RAE –on ocupava la butaca M des del 1979–, professor de Literatura Espanyola del Wellesley College de Massachusetts –on va substituir temporalment Jorge Guillén–, i després d’Estilística a la Complutense –on va ser repetidament valorat com a millor docent–, crític literari... L’asturià Carlos Bousoño (Boal, 1923), que va morir dissabte als 92 anys en un hospital de Madrid, va ser un gran senyor de la literatura que va saber combinar la teoria i la pràctica, l’anàlisi i l’ànima poètica.
Un poeta de la primera generació de la postguerra, els nascuts entre el 1909 i el 1923, entre els quals Leopoldo Panero seria el més vell i ell el més jove, ja que va néixer el 1923. “La meva generació feia en la seva gran majoria poesia social; nosaltres, els menys, hem tendit cap a l’existencialisme”, afirmava Bousoño. Des de ben jove va viure a Oviedo i allà amb el temps començaria a estudiar Filosofia i Lletres. Però acabaria la carrera –el 1946 i amb premi extraordinari– ja a Madrid, a la llavors Universitat Central, avui Complutense. El 1949 presentaria la seva tesi doctoral sobre Vicente Aleixandre, la primera admesa a Espanya sobre un poeta encara viu i que de fet guanyaria dècades més tard, el 1977, el Nobel de Literatura.
Però abans de la tesi, amb només 22 anys, el 1945, Bousoño ja s’havia donat a conèixer com a poeta amb Subida al amor. Un poemari al qual seguirien d’altres com ara Primavera de la muerte –títol amb el qual agruparia les seves poesies completes l’any 1998–, Hacia otra luz, Noche del sentido, Oda en la ceniza o Las monedas contra la losa. Amb el temps, els seus versos existencials anirien evolucionant cap al simbolisme.
Encara que la seva poesia pogués semblar pessimista, com ell mateix reconeixia, perquè li inte-
“El món actual està metal·litzat i està sotmès a la tècnica, però això no elimina la poesia”, afirmava
ressaven els temes profunds de l’existència de l’home, que viu en un món advers, precisava que era una persona optimista i alegre, i afirmava que li agradava “destacar la força de la paraula clavant cops de puny expressius”. Des del 1976 estava casat amb Ruth Crespo, una exalumna porto-ri- quenya amb qui va tenir dos fills. Vicente Aleixandre els va deixar a tots dos el seu arxiu, pel qual va pledejar la neboda del Nobel encara que finalment el Suprem va determinar que els legítims amos eren els Bousoño.
“El món actual està metal·litzat i està sotmès a la tècnica, però això no elimina la poesia, entre d’altres coses perquè aquest és un gènere marcat per la intensitat i per un ferm sentit d’intemporalitat”, va manifestar quan va guanyar el Príncep d’Astúries. Un premi que se li va concedir, a més de “per la seva evolució creadora marcada per una preocupació existencial profunda”, per la seva tasca crítica important i per haver estat un pont entre diferents promocions d’escriptors: “Des d’una fina sensibilitat va encoratjar sempre la poesia espanyola més jove i els seus llibres han tingut una considerable repercussió en els àmbits universitaris dels últims decennis”.