Sí, es pot

Temporada OBC Solista: Kristian Bezuidenhout, piano Director: Jan Willem de Vriend Lloc i data: L’Auditori (23 a 25 /X/2015)

Possiblement aquest cap de setmana tenim un dels concerts de l’OBC més estimulants del que va d’any, i potser més. Bona coincidència d’astres: un repertori dels molt compromesos per a l’orquestra, que se solen saldar amb versions anodines de directors que no saben què dir; un solista de privilegi que es projecta amb naturalitat –i segurament molt de respecte– des del seu petit fortepiano en el qual fa meravelles mozartianes al gran piano de cua de l’enorme sala de l’Auditori; un director amb experiència en aquests repertoris, de la gran escola holandesa de la nova interpretació que ha assu- mit una responsabilitat amb l’OBC, i per fi uns integrants de l’orquestra que –si bé queda molt per fer en l’homogeneïtat de violins primers– ha assumit la feina setmanal amb el respecte i consideració més grans i donant molt de si.

Petit gran detall, els solistes de trompa van tocar amb la trompa natural, que difereix de l’actual en què no té pistons, i que disposa d’unes possibilitats més reduïdes exigint més complexitat i destresa, encara que guanya en bellesa de color i calidesa. Bravo. I el ja valorat resultat ens parla que és possible amb el que tenim, amb profunditat en la feina, amb un director que sap el que vol i com fer-ho, i que a més de fer-ho bé arriba a l’espectador una gran quantitat de música. L’Obertura d’Els casaments de Fígaro de Mozart va mostrar cuidades inflexions i articulació als violins, detalls i matisos que són l’essència d’aquestes músiques del classicisme, com el diferent tractament d’un mateix acord reiterat que organitza la frase, com el somriure que es desprèn de l’amplitud del tema. El Concert per a piano en mi bemoll major (KV 271) de Mozart –a més de disposar d’un solista espectacular en el sensible, en el contacte amb el teclat, de so suau però fortament expressiu, amb unes cadències estilísticament impecables i que fins i tot matisava en els trinats– va coincidir en el caràcter, a la medul·la expressiva, en un andantino ple de color ombrívol, operístic sens dubte, i un moviment final ple de força.

Força també i expressió, com si hi hagués personatges en escena només representats pels instruments, en la impecable versió de la Simfonia núm. 103 de Haydn, coincident en tonalitat amb el concert de Mozart i per tant en les seves qualitats, que van ser bé compreses i expressades per director i orquestra, incloent detalls de l’art de la variació encara vigent en temps de Haydn i mostrant els primers esclats solistes de les fustes. Per això dic que és possible una feina ben feta, que és fonament de tot. I ho hem de reconèixer.