Híbrids audiovisuals

Amb l’hegemonia de les imatges i dels vídeos es van trencar moltes llegendes sobre la lletjor i la bellesa dels radiofonistes

Magnífica arrencada de la sèrie anglesa Unforgotten. La protagonista és una inspectora d’uns cinquanta anys que no segueix el patró de les policies que imiten els hàbits dels inspectors interpretats per homes (separats, al·lèrgics a l’autoritat, fumadors, amb fills conflictius) ni el perfil alternatiu de policies escandinaves rares, que arrosseguen algun trauma que els impedeix ser amables o loquaces. Cassie Stuart, interpretada per la lluminosa Nicola Walker (que repeteix paper policial a River), és una policia normal que s’entesta a descobrir qui va matar un jove de disset anys. Particularitat: el jove va morir fa trenta-nou anys. La determinació amb què investiga planteja dues refle

xions: a) ¿cal invertir en una justícia retrospectiva quan no hi ha mitjans per les injustícies actuals?, i b): ¿i si els culpables s’han redimit i s’han convertit en ciutadans exemplars? ¿Us sona aquest dilema? Una pista: Videla, Pinochet, Franco. La manera com Stuart lidera l’equip d’investigadors defuig l’histrionisme de l’esbroncada i subratlla una empatia amb els familiars de les víctimes que és intel·ligentment femenina sense caure en sermons, proclames i tabarres pretesament feministoides.

NO SABER RES. En un dels excel·lents programes Nadie sabe nada (SER), Berto Romero va dir una gran veritat: a la ràdio s’hi pot anar amb certa deixadesa higiènica i indumentària. En la història de la ràdio hi ha, en efecte, locutors que treballen en pijama o sabatilles i veus consagrades que aconsegueixen mantenir l’èxit sense tenir gens de telegènia. Això va canviar amb l’hegemonia de les imatges i dels vídeos i es van trencar moltes llegendes sobre la lletjor i la bellesa dels radiofonistes. Ara és habitual que, per ambició internàutica, molts programes de ràdio es filmin. Nadie sabe nada, també, i això planteja un dubte existencial als seguidors. Si escolten el programa a través d’una ràdio convencional, perfecte. Però si opten per la filmació penjada al web, ¿són oients o espectadors?

MÉS RÀDIO. Els matins dels caps de setmana ofereixen un duel intens a la ràdio en català. A RAC1, la irrebatible presència d’antena d’un Xavi Bundó que, al programa Via lliure, demostra ser més eficaç i brillant en la interpretació que en la composició. I a Catalunya Ràdio, l’instint depredador d’un Ricard Ustrell capaç, en el transcurs de la mateixa edició d’un format consagrat com El suplement, de progressar en temps real i arriscar-se a practicar multitud de gèneres radiofònics. Aquesta concentració de talent en professionals tan joves és noticiable (no entenc per què hi ha tanta crítica i comentari televisiu –especialment a la ràdio– i tan poques anàlisis sobre la bona oferta radiofònica del país). Tant de talent, que sorprèn que de vegades Bundó i Ustrell es perdin en la tria de continguts, en el to o en la identificació de referents propis. És com si, intimidats pel vertigen de les hores en antena, trobessin a faltar l’estímul d’una interlocució professional. Una interlocució que, al mateix temps que els esperona a continuar progressant, els reforci la capacitat de corregir no pas per flagel·lar-se i reprimir-se sinó per créixer i millorar críticament.