Shakespeare, guionista

Amb ‘El món, un escenari’, Balló i Pérez exploren la influència del bard en l’àmbit audiovisual

Shakespeare és un misteri. S’han escrit gruixuts tractats sobre la seva vida quan, en realitat, se’n sap molt poca cosa. Shakespeare va néixer a Stratford-upon-Avon el 1564, això sembla comprovat. Es va instal·lar a Londres com a home de teatre –va fundar el Globe, on es van estrenar les seves obres– i, anys després, quan era un empresari solvent, va tornar a la seva terra com un senyor rural. Havia deixat d’escriure. Va morir el 23 d’abril del 1616, una data per a la història. Les altres coses són silenci. O elucubracions. Es dubta fins i tot que Shakespeare fos Shakespeare. Es diu que va ser un testaferro, un impostor, que no va escriure les seves obres. Del que no es pot dubtar és d’aquestes comèdies i drames inoblidables que, des que el bard les va escriure (o no), ens defineixen.

Potser per això, perquè diuen tant i tan bé de nosaltres, perquè ens coneix a la perfecció, la ficció de Shakespeare continua vigent, alimentant la ficció audiovisual. El món, un escenari (Anagrama, que l’edita tant en català com en castellà), la nova exploració de Jordi Balló i Xavier Pérez sobre la ficció au- diovisual, explora l’herència de Shakespeare tant al cinema com a la televisió.

Si tornés a néixer, Shakespeare escriuria per a la televisió? Potser, s’afirma amb alegria manifesta. Un el veu més al cinema. El que és segur és que la televisió, com el cinema, viuen dels mons i de les formes que Shakespeare va explorar. “Shakespeare és un viatge per conèixer el món audiovisual contemporani”, declaren a Europa Press els autors d’aquest llibre, que, més que pontificar i oferir tesi, obre camins i proposa maneres de mirar. “No pretenem aixecar teories indiscutibles; només encetar una conversa amb el lector perquè, junts, com hem fet nosaltres mateixos, vegem la influència de Shakespeare”, diuen els autors de La llavor immortal (Anagrama), llibre en el qual exploraven 21 temes bàsics –trames essencials, es podria dir– que defineixen la narrativa audiovisual moderna. Quantes d’aquestes ha explorat Shakespeare en les seves obres?

Moltes; totes probablement. Però el que és més important ara per a Balló i Pérez, al seu nou llibre, són les formes: el Shakespeare que intueix “el cinema abans que fos inventat”, afirma Xavier Pérez.

Tots dos indiquen recursos bàsics de la narrativa contemporània –com arrencar l’acció quan l’acció de la qual s’està parlant ja ha arrencat, en realitat; la tendència a un protagonista coral, i el gust pels personatges excessius– com una cosa que està en Shakespeare. Sense oblidar que la violència s’erigeix, tant en Shakespeare com en bona part de l’àmbit audiovisual modern, com un element narratiu més.

Shakespeare, com Homer, no tem la sang. Sinó que la transcendeix. Tarantino potser ho va descobrir a Titus Andrònic, on mor fins i tot l’apuntador. Balló i Pérez no diuen que Shakespeare ho inventés tot; tan sols que tot el que s’ha inventat, quant a dramatúrgia, s’intueix en Shakespeare. I que d’ell s’alimenten sèries com Braking bad o House of cards; directors com Hitchcock i Béla Tarr, i guionistes com Aaron Sorkin. Sobretot Sorkin, els personatges del qual tenen una llengua tan ràpida i brillant –o potser més– que qualsevol dels protagonistes de Shakespeare.