La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alleujament en plena tempesta
Confirmada la mort d’Abdelhamid Abaaoud, cervell del ‘divendres negre’
La confirmació de la mort d’Abdelhamid Abaaoud, cervell del divendres negre, el pitjor atemptat de la història de França, ofereix a París una petita treva en el dramàtic estrès de l’última setmana. França continua sumida en el “principi de la tempesta” que l’Estat Islàmic (EI) li va augurar dissabte en la delirant reivindicació de l’onada d’atemptats que van deixar 129 morts i 350 ferits en l’animada i vivaç nit parisenca, inclosa una carnisseria de 89 persones a la sala de festes Bataclan del districte XI.
Aquesta tempesta té registrada una desena d’atemptats des del de gener contra la revista Charlie Hebdo. Des d’aleshores, gairebé cada mes s’ha produït, o evitat, un atemptat, així que la tempesta és una profecia més que complerta i, el pitjor, amb un gran i inquietant futur. “Encara no sabem si hi ha gent vinculada a l’atac”, va explicar el primer ministre, Manuel Valls, ahir al vespre en una entrevista televisada.
Com a mostra, l’advertència llançada ahir mateix per Valls a l’Assemblea Nacional, poc abans que la Cambra aprovés l’ampliació a tres mesos de l’estat d’emergència que limita llibertats: les precaucions adoptades inclouen el risc d’atemptats amb armes químiques i bacteriològiques, va insistir Valls.
Des de diumenge la sanitat francesa distribueix als serveis mèdics lots de preparats militars previstos per a la guerra química que a Síria s’ha practicat a petita escala des dels dos bàndols.
En aquest terrible context, la identificació del cadàver d’Abdelhamid baaoud enmig de la runa del pis franc de Saint-Denis assaltat dimecres a la matinada per la policia ofereix un cert respir. El paper d’Abaaoud en els atemp- tats va ser “determinant”, va dir el ministre de l’Interior, i el grup preparava un altre “atemptat de massa”. A més curt termini, es reconeix que la tensió ha baixat.
Més enllà de la crònica policial, l’assalt de dimecres revela el panorama social de Saint- Denis, una ciutat de l’extraradi parisenc que ofereix el medi ambient de marginació en què pot arrelar el gihadisme. Qualsevol districte de París té més policies que Saint-Denis, que té 100.000 habitants. El número 48 del carrer de la République, un edifici atrotinat, assetjat per la droga, la prostitució, el top manta i els pisos pastera, i habitat als seus voltants per immigrants africans, magribins egipcis i eslaus que paguen 600 euros pels seus tuguris, concentra tota aquesta Misèria del món descrita pel gran sociòleg Pierre Bordieu a començaments dels noranta a l’obra del mateix nom dedicada a la misèria social contemporània. Jawad, el jove de 27 anys que va cedir el pis a Abaaoud i els seus companys sense sospitar cap propòsit –ha estat posat en llibertat– havia sortit fa dos anys de la presó, on va complir una pena de vuit anys per assassinat. “Aquí ningú no té por dels musulmans, sinó dels robatoris i la droga”, diu un veí.
En la calor del cop rebut, no hi ha res més comprensible que les dues reaccions, bàsiques i reflexes, de l’Estat francès: un enduriment intern i el reflex militar cap enfora, amb més bombardejos, recerca de coalicions militars i canvis d’accent en la política exterior. Però entre els crits de l’“estem en guerra!” i la promesa d’una resposta “implacable”
França es prepara per al risc d’atacs químics, confirma Manuel Valls
anunciada i executada pel president de la República, no es pot perdre de vista la principal dada que ofereix la realitat: que l’Estat Islàmic i el desastrós bel·licisme que el va crear es retroalimenten.
L’Estat Islàmic va néixer entre les ruïnes de l’Iraq, s’expandeix en les de Síria i es desenvolupa en els desastres de Líbia, el Iemen i el Pakistan, l’únic dels estats fa- llits del grup que és potència nuclear. Oblidar això conté l’immens risc de continuar alimentant una lògica el resultat probable de la qual serà “preparar el naixement d’una nova generació de terroristes, cada vegada més violents, aguerrits i sofisticats, que vindrà a pertorbar les nostres nits en els anys futurs”, adverteix Christophe Ventura, investigador de l’institut Iris de la capital francesa.
Aprofundir aquesta espiral és l’objectiu general, diu Tom Engelhardt, un analista de Nova York que tem que els atemptats de París donin un segon impuls al xoc de civilitzacions funestament teoritzat al seu país, i que tants desastres ha aconseguit en els últims catorze anys.
La guerra civil a França, el conflicte intern amb la població musulmana francesa estimada entre cinc i vuit milions segons el criteri, és el particular i obvi projecte de l’EI per a aquest país especialment vulnerable. François Hollande l’ha formulat amb exactitud.
“L’Estat Islàmic destil·la el verí de l’estigmatització, de l’odi i de la divisió, no cedim a la por i als excessos: la nostra cohesió social és la millor resposta”, ha dit. La frase estava en el minut dinou d’un discurs que el president va pronunciar dimecres davant els alcaldes de França, que en va tenir trenta de durada.
Però el principal missatge es va perdre en tot un cúmul d’altres consideracions. Enmig d’aquesta retòrica de seguretat, el Front Nacional de Marine Le Pen és una cosa semblant a una quinta columna, ja que propugna obertament burxar en la ferida. On cal un replantejament radical de la política exterior, francesa i europea, que contribueixi a la pacificació de l’Orient Mitjà, així com una política econòmica que creï condicions per a la integració, per a una existència digna entre els menys afavorits –desenvolupar polítiques d’ocupació, habitatge, educació i sanitat– sona, sobretot, el tambor de la guerra. Si és així, la batalla està perduda per endavant i no hi ha més que esperar la gènesi de nous monstres.