D’on vinc?

El dret a conèixer els orígens, que està reconegut per als adoptats, es podria estendre a fills de reproducció assistida

El dret de cadascú a conèixer els seus orígens biològics i genètics no té res de fàcil. És realment un calidoscopi en què es mouen contínuament una llarga llista de peces plenes d’arestes: la necessitat de construir la identitat de cadascú, la fantasia elaborada durant anys sobre com vaig arribar a aquest món, el dret de tercers implicats per ser pares biològics o per haver donat òvuls o espermatozoides utilitzats en la seva gestació, el pudor a l’hora parlar dels problemes de reproducció, els contractes de confidencialitat i anonimat, el negoci reproductiu, la por que les relacions entre pares i fills canviïn amb aquesta informació, la protecció del dret a prendre les decisions que un crea sobre el seu propi cos, fins i tot sol·licitar ajuda a donants per reproduir-se...

El dret a conèixer els orígens està plenament reconegut en el cas de les persones adoptades o que van ser en algun moment tutelades per l’Administració. El recullen la llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infantesa i l’adolescència i el Codi Civil de Catalunya. I fins i tot s’ha desenvolupat el procediment perquè aquesta recerca sigui efectiva, a través d’un decret del juliol passat (resumit en el text adjunt) a Catalunya i més recentment al País Basc. Però aquest dret és traslladable a altres persones nascudes per reproducció assistida quan hi ha donació d’espermatozoides o d’òvuls, o quan a més hi ha un ventre de substitució?

La Fundació Grífols i la Menéndez Pelayo (UIMP, centre Ernest Lluch) han discutit el tema entre experts i interessats durant dos dies. I tot queda obert. Per una part dels juristes i experts en adopcions, la reproducció assistida està actualment en la mateixa posició que estava l’adopció als anys vuitanta: pensant en els pares i espantant-se davant d’un dret que creuen que ningú no demana d’exercir. Però costa defensar que el dret sigui diferent en un cas i l’altre, tot i que sí que hi ha diferències en el que suposa aquest coneixement en l’adopció i en la reproducció assistida.

Si per les persones adoptades avui queda clar que conèixer els orígens biològics i les circumstàncies en les quals van ser separats permet configurar la pròpia identitat i omplir els enormes buits de la biografia d’un mateix, per als fills de la reproducció assistida, no. No hi ha un passat per omplir. O sí? Un informe a punt de sortir del Comitè de Bioètica de Catalunya sobre aquest dret apunta que la biografia dels donants que van fer possible el seu naixement potser sí que poden interessar aquest fill i que pressuposar que no inte- ressa potser és paternalisme.

De moment a Espanya, la donació d’òvuls i espermatozoides per a reproducció assistida està subjecta a l’anonimat, així que no és investigable. I encara més: no hi ha, malgrat que es parla del tema des de fa anys, un registre d’aquestes donacions i d’aquests naixements per reproducció assistida. Només consta en la histò-

SITUACIÓ ACTUAL A Espanya, França i Itàlia els donants de semen o d’òvuls queden en l’anonimat

UNA ALTRA POSICIÓ El Regne Unit, Suècia i Holanda van canviar les seves normes a favor de la transparència

OPINIONS OPOSADES Pot ser important per a un mateix saber que algú va donar l’òvul del qual va néixer?

ria clínica de la mare, que no està disponible per a ningú més, ni tan sols el seu fill. Hi ha centres que guarden aquesta informació als seus arxius de forma voluntària, però tot és absolutament opac. “I a més, hi ha veritable pànic entre els pares receptors d’aquestes donacions que aquesta informació pugui arribar al seu fill”, explica Esther Farnós, professora de Dret Civil de la Pompeu Fabra. En altres països, catorze de l’òrbita occidental, es va decidir fa anys que no, que donar òvuls o semen no pot estar subjecte a l’anonimat com si fos un ronyó, precisament perquè és un dret de la persona conèixer els seus orígens. Després d’aquesta decisió, les donacions van caure en picat en alguns d’aquests països, com el Regne Unit, però actualment s’han recuperat, encara que amb canvis en el perfil de les donants, que són menys joves.

Espanya, França, Itàlia i Portugal, en canvi, mantenen l’anonimat. I aquest és un element clau en l’èxit de les clíniques de fertilitat espanyoles, on la meitat de les pacients són estrangeres gràcies en part a aquesta diferència normativa. Per què no es podria canviar la norma, registrar els casos perquè hi hagi informació per proporcionar als fills que ho demanin i permetre aquest dret a conèixer els orígens?

Per experts com Joaquim Calaf, responsable d’Obstetrícia i Ginecologia de Sant Pau, sí que s’hauria de preveure la informació d’aquesta circumstància (la intervenció d’un o una donant) en cas de malaltia greu, per exemple un càncer hereditari o una alteració genètica que afavoreix una esclerosi lateral amiotròfica (ELA).

El Comitè de Bioètica de Catalunya recorda que en aquest conflicte entre el dret a saber i el dret a la intimitat dels pares cal tenir en compte que potser ningú “no ha de saber més sobre mi mateix que jo mateix”. La jurista Núria Terribas, presidenta de la fundació Grífols i ponent de l’informe, assegura que no hi ha estudis concloents sobre si conèixer els orígens té un impacte positiu o negatiu, i que de fet aquest dret reconegut als adoptats és més una recomanació que una cosa exigible. Per això a l’hora d’elaborar les reflexions de l’informe es plantejaven si calia regular un dret que no es pot garantir que es compleixi i si la societat espanyola està madura per fer el salt i convertir la reproducció assistida amb donant en una cosa transparent i perfectament consultable pels

EL FACTOR ECONÒMIC Posar fi a l’anonimat seria un cop per a les clíniques de reproducció

interessats.

Els experts en bioètica plantegen si aquest dret ha de ser limitat, si cal portar-lo fins al final –la identificació dels donants dels gàmetes– o només als seus detalls clínics i genètics per seguretat sanitària. Pregunten si és millor anar a poc a poc avançant en la transparència i si fomentar-la serà una manera d’incentivar unes donacions més responsables, com va passar en l’adopció.

Tot un canvi cultural sobre una informació que necessita temps de digestió. “En les adopcions, preparem a poc a poc tant qui sol·licita conèixer els seus orígens com els pares biològics”, explica Eduard Hernández, expert de Benestar Social. “I encara que el termini és de sis mesos per resoldre l’expedient, sabem que fa falta temps per anar entenent la situació als dos costats, per harmonitzar els dos relats, les dues versions que la família biològica i l’adoptiva tenen del que va passar.” El desig de saber es desperta especialment quan aquests fills adoptats són pares.