La Vanguardia (Català-1ª edició)

Segona estació

- Josep Oliver Alonso

El debat al Parlament de Catalunya de la setmana passada ha encès totes les alarmes, a Catalunya, a Espanya i, especialme­nt, a l’exterior. I encara que sembla que les aigües retornen parcialmen­t a mare, el mal ja està fet. Les agències de qualificac­ió de risc han situat el deute de l’Institut Català de Finances al nivell menys segur, el bo porqueria, i l’editorial de The Financial Times de dijous passat és, simplement, devastador. La premsa catalana ha destacat aspectes rellevants d’aquest important article. Important per l’impacte internacio­nal d’aquest diari, i perquè ens té acostumats a un seguiment escrupolós del que passa aquí. Tot i això, s’ha passat de puntetes sobre un aspecte de la màxima rellevànci­a. Al final de l’esmentat editorial, s’afirma que The Financial Times s’oposa a la secessió de Catalunya perquè les conseqüènc­ies econòmique­s serien devastador­es, tant per a Espanya com per a Catalunya, perquè generaria incertesa sobre la viabilitat de les finances públiques dels dos territoris. Aquesta advertènci­a, sumada a la de Fitch, no es pot passar per alt.

I això perquè, com assenyalo reiteradam­ent des d’aquesta columna, la crisi de l’euro, aquella que ens va escombrar entre l’estiu del 2011 i la tardor del 2012, la va generar la caiguda de la confiança, i les seves conseqüènc­ies van ser gairebé tan severes com les provocades pel col·lapse

El debat al Parlament de Catalunya de la setmana passada ha encès totes les alarmes

de Lehman Brothers. Així doncs, si entre el setembre del 2007 i el març del 2010 es van perdre 2,1 milions de llocs de treball a Espanya i uns 360.000 a Catalunya, entre el juny del 2011 i el març del 2014 es van destruir 1,6 milions més de llocs de treball a Espanya i prop de 300.000 a Catalunya.

La traducció espanyola i catalana de la crisi de l’euro no va ser una maledicció divina. S’ha d’atribuir, estrictame­nt, a la miopia d’una classe política, molt més preocupada per les conteses electorals del 2011-2012 (municipals, autonòmiqu­es, generals i andaluses) que pels potencials impactes que la pèrdua de confiança podia provocar sobre el nostre futur. En lloc de reformar la nostra economia i deixar clar que som un país solvent, decidit a fer front als compromiso­s de deute, es van passar aquells mesos tirant-se els plats pel cap. Perquè va ser el resultat de la desconfian­ça sobre la capacitat dels nostres polítics per comprendre la situació i les mesures que s’havien de prendre, aquesta segona crisi l’hauríem hagut d’evitar.

D’alguna cosa ens hauria de servir l’experiènci­a. I la més recent ens ensenya que, amb relació a la confiança dels mercats, aquesta es pot perdre amb molta facilitat. Espanya i Catalunya continuen tenint nivells molt perillosos de deute, intern i exterior, privat i públic. Mentre continuem necessitan­t finançamen­t i, sobretot, refinançam­ent d’aquest endeutamen­t, més val no jugar amb la confiança dels creditors. La seva pèrdua no és banal. I, si creieu que estem fora de perill, recordeu el que ha passat a Grècia aquest estiu.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain