La Vanguardia (Català-1ª edició)
Adéu a l’ebola 11.000 morts després
L’OMS es disposa a declarar el final de l’epidèmia el 14 de gener
D’ aquí set dies, el 14 de gener a la nit, es podrà posar punt final a l’epidèmia més gran de què es tenen dades. En dos anys la variant més letal del virus de l’Ebola –el riu congolès que rega la població on es va descriure– va provocar més d’11.000 morts i un total de 28.000 infectats, la gran majoria a tres països de l’occident africà, Sierra Leone, Libèria i Guinea Conakry. Si dijous continua sense haver-hi nous casos a Libèria, l’últim país que ha registrat contagis, l’epidèmia es considerarà resolta. “Fins a la pròxima, que podria ser ebola o MERS, o alguna malaltia agreujada per l’efecte del Niño”, apunta Luis Encinas, responsable d’operacions de Metges sense Fronteres a l’Àfrica Occidental i especialista en ebola.
L’epidèmia té més sobrenoms: de la por, de la pobresa, de la globalització... perquè va provocar escenes de pànic impensables en hospitals de sistemes sanitaris sòlids i equipats, com a Madrid, quan Teresa Romero, una auxiliar que va atendre un infectat a l’Àfrica, es va encomanar. Perquè va resultar global, arribant a Europa i als Estats Units, malgrat la vella descripció de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com una greu infecció de zones “remotes”. Perquè en la seva extensió hi va tenir molt a veure la fragilitat dels sistemes sanitaris dels tres països on es va concentrar, que a més van veure caure molts dels seus professionals. Perquè no es va poder frenar fins que l’OMS hi va dirigir realment els ajuts dels països occidentals, que no es van donar per assabentats fins que no van reconèixer que podia arribar a casa seva.
L’epidèmia va tenir una primera etapa circumscrita encara a aquests poblats “remots”. Fins al març del 2014. “Entre març i juny ens vam esgargamellar explicant una realitat molt més greu i ningú no ens feia cas”, recorda Encinas, llavors un dels disset experts assessors en ebola del món. Entre juliol i setembre la situació es va desbordar, “les xifres creixien cada hora”. I per fi l’OMS va assumir la tragèdia. El 8 d’agost del 2014 es va definir com una emergència de salut pública d’importància internacional.
El paper de l’OMS, la seva falta de capacitat executiva, ha estat una de les lliçons de l’enorme epidèmia. De fet l’organització té obert un període de reflexió intern, d’anàlisi del que ha passat, per modificar aquests errors, que van poder afavorir l’extensió del virus letal. “És imprescindible un lideratge sòlid i continuat per poder fer front a una nova epidèmia, sigui o no d’ebola”, opina l’expert d’MSF.
A partir d’ara també caldrà coordinar el sector privat, “que juga
un paper molt important, però haurà de fer-ho amb més transparència i dirigit per l’OMS per al desenvolupament de vacunes i nous tractaments”. Segons Encinas, la decisió de l’OMS d’accelerar l’aplicació de la vacuna experimental al juliol va donar un tomb a la situació. “A cada cas es vacunava el cercle de contactes i els professionals. I a més va fer confiar en el sistema, perquè qui s’infectava sabia que si anava a l’hospital ara sí que podia protegir la seva família. Va ser un canvi radical”.
Una altra lliçó per a futures epidèmies és que la població afectada ha de ser sempre el centre de discussió. “Perquè les mesures han d’estar adaptades de forma flexible a la realitat d’aquest poble perdut o aquesta ciutat gran, cristiana o musulmana, fronterera o cosmopolita, amb un sistema sanitari fràgil o sense recursos, tenint en compte les seves necessitats funcionals”, explica Luis Encinas recordant la falta d’adequació dels protocols a uns pobles en què l’ebola es va acarnissar, tots a prop de la frontera, amb sistemes sanitaris molt diferents, diferents nivells econòmics i hàbits culturals i religiosos que van tenir a veure amb l’expansió del virus.
Una altra lliçó apresa per al futur és la necessitat de tenir equips ensinistrats, entrenats en simulacres. A tot arreu. Si els equips com els del Clínic a Barcelona, centre de referència per a aquest tipus d’infeccions, no mantinguessin la formació, la resposta davant aquest o un altre virus podria ser absolutament ineficaç.
La investigació juga una carta clau per identificar el moment en què l’animal amb virus emmalalteix i el passa a un altre, i d’aquest passa als humans. Encara hi ha massa facetes que no es coneixen, segons el parer d’MSF, l’ONG que va estar als focus de l’epidèmia des del primer moment.
“Va ser una tempesta perfecta sobre la qual encara tenim moltes preguntes. Què vam fer malament? No vam cridar prou? Era com si el tren anés arribant i no et moguessis de la via. Caldrà saberne més i ser més ràpids”, reconeix Encinas.
L’OMS, en plena autocrítica, es prepara per ser més ràpida i executiva en un món amb virus sense murs