La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lluís Foix
Lluís Foix guanya el premi Josep Pla amb ‘Aquella porta giratòria’, la seva experiència com a periodista al diari del Grup Godó
ESCRIPTOR I PERIODISTA
Lluís Foix va ser guardonat ahir a la nit amb el premi Josep Pla amb una obra biogràfica, Aquella porta giratòria, que narra la seva experiència periodística a La Vanguardia. Abans havia publicat La marinada sempre arriba.
L’ any que Lluís Foix va entrar a treballar a La Vanguardia, Baltasar Porcel guanyava el premi Pla amb Difunts sota els ametllers en flor. Era el 1969, la data que el periodista comença el llibre guanyador del Pla 2016, el títol del qual, Aquella porta giratòria, recorda la porta d’entrada a la redacció del diari a la seu que va ocupar des del 1903 a Pelai, 28, a l’edifici modernista de Josep Majó i Ribas. És, doncs, un llibre d’impressions d’un periodista i, també, el retrat d’una època de La Vanguardia i de la seva gent, del 1969 al 1983, quan Lluís Foix va ser nomenat director del diari, després d’haver estat subdirector i haver ocupat les corresponsalies de Londres (del 1974 al 1980) i Washington (del 1981 al 1982).
Lluís Foix i Carnicer (Rocafort de Vallbona, 1943) continua a Aquella porta giratòria el relat de la seva vida, començat al seu anterior llibre, La marinada sempre arriba. Si allà se centrava en la seva infantesa i adolescència, amb un cant a la vida pausada de la Catalunya pagesa fins a la seva arribada a Barcelona, al nou llibre narra per dins com era el periodisme dels anys setanta, quan Catalunya vivia encara sota la dictadura de Franco, i descriu els seus viatges pel món. “No he pretès fer un llibre d’història –diu Foix–; incloc perfils de Carlos Godó, pare de l’actual editor, i de periodistes que vaig tractar, com ara el director que em va contractar, Horacio Sáenz Guerrero, i també Pepe Casán, Santiago Nadal, Lorenzo Gomis, Jaime Arias, Lluís Permanyer o Tomás Alcoverro”.
L’autor premiat diu que “La Vanguardia no és un diari que ha volgut fer caure governs o canviar la societat, sinó que és com un d’aquests vaixells de transport que baixen pel Rin, un diari que ha volgut explicar la societat navegant pel seu curs principal. Potser per això té una història centenària i tan bona salut”.
Foix és un periodista que ha dedicat gran part de la seva vida professional als afers internacionals. “Descric –diu l’autor premiat– un viatge als Estats Units i retrat als presidents que he conegut, Richard Nixon, Jimmy Carter o al secretari d’Estat Henry Kissinger. També parlo de Juan Ra-
“Als anys setanta hi havia moltes inquietuds culturals i es llegien més llibres”, diu Foix
món Masoliver i la seva utilíssima guia de Roma, o d’Álvaro Ruibal”.
Era molt diferent el periodisme dels anys setanta? “Ara hi ha molts avantatges tecnològics, però el vell periodisme, encara amb la llibertat afectada, era el mateix i era important. Als anys setanta hi havia moltes inquietuds culturals, es llegien més llibres, a la re- dacció es parlava molt, es bevia i es menjava, hi havia molts més dinars. Quan jo vaig arribar a La Vanguardia, encara hi havia la redacció compartimentada en petits despatxos, però de seguida van desaparèixer”.
El títol triat per l’autor recorda precisament aquell símbol d’una redacció oberta a la societat. “A la porta giratòria de Pelai podies veure entrar i sortir catedràtics, escriptors, era un anar i venir incessant”.
El premi Josep Pla està dotat amb 6.000 euros i el jurat estava integrat per Sebastià Alzamora, Rosa Cabré, Antoni Pladevall, Àlex Susanna i Glòria Gasch.
Segons la nota de premsa emesa per la mateixa editorial, les altres obres finalistes van ser Aquesta vegada sí, de Albert Fargas; Històries descarades de l’Ateneu Barcelonès, de Josep M. Prim, i Somriure de sant (Proses tardorals enraïmades), d’Emília Llorens (pseudònim). Lluís Foix es va presentar amb el pseudònim de Joan March.
El premi Josep Pla preveu a les seves bases la presentació d’obres sense limitacions de gènere: novel·la, conte, relat, llibre de viatges, memòries, biografia, diaris, etcètera, però el costum era reservar-lo a obres de ficció, sobretot novel·les, per la creença que tenen una rendibilitat comercial més important que no pas la d’altres gèneres. El guardó a Aquella porta giratòria consolida la tendència de les polítiques editorials a la ruptura del clixé, com ha passat en els casos dels llibres de Javier Cercas sobre el 23-F o el recent premi Nobel a Svetlana Aleksiévitx amb els seus reportatges a la Unió Soviètica.