Errors exemplaritzants

Francesc-Marc Álvaro analitza la situació política catalana: “Hem d’extreure lliçons de tot el que ha succeït, per quan es pugui reprendre la marxa. Cal ser apassionadament freds en aquesta tasca, no llepar-nos les ferides. Dit això, no podem acceptar el relat segons el qual el procés ha estat un frau, una farsa, una fantasia”.

El procés sobiranista s’ha aturat i es pot dir que, de la manera com s’havia plantejat des del 2012, ha fracassat. Aquest fracàs té a veure, sobretot, amb els ritmes i l’articulació política concreta d’un moviment social de gran dimensió, no pas amb la direcció i l’objectiu d’aquest projecte, que continua sent perfectament vàlid en la mesura que no hi ha cap canvi en la concepció del poder i de l’organització territorial a l’Estat espanyol.

Tinc escrit, des de fa dies, que un gran error d’Artur Mas i els convergents ha estat enganyar-se sobre la naturalesa de la CUP, però encara hi ha un error més greu i més gran, i és haver confiat en Oriol Junqueras, dirigent que ha excel·lit a dir unes coses en públic i unes altres en privat. Atrapat entre fanàtics puristes i socis deslleials, Mas ha buscat una investidura impossible quan hauria d’haver-se negat a negociar mentre el veto a la seva persona no fos aixecat. Els consells amistosos de la direcció d’ERC als cupaires –fent el pont a CDC– no van contribuir precisament a aplanar el terreny durant aquests tres mesos agònics. Així mateix, és un secret de domini públic que fa temps que el líder republicà es presenta, en diversos despatxos del poder barceloní, com l’home fiable disposat a “tornar les coses a lloc” quan Mas caigui, perquè assegura que “nosaltres no tenim pressa, som els independentistes de sempre i no hem de demostrar res, com fan els convergents”.

A més de tot això, i com ha remarcat encertadament Agustí Colomines, un altre error fatal de la direcció de CDC ha estat “prendre decisions tàctiques sobre qüestions estratègiques. El menyspreu cap al pensament polític es paga molt car. No parlo d’ideologia, que és el típic recurs dels que no saben què proposar, sinó d’un pensament holístic que posi la tàctica al servei d’una estratègia”. En aquest sentit, em permeto afegir que pot passar el mateix amb la necessària demolició de CDC i la reconstrucció urgent del centre sobiranista. Ho he escrit desenes de vegades però n’hi ha molts que es fan el sord, perquè hi ha massa capitans preocupats en la seva sort personal i en la batussa interna, en comptes de repensar amb intel·ligència una opció que planti cara al nou populisme esquerranós que arriba. Sense cares i idees noves, no es pot fer res.

Més enllà d’aquestes circumstàncies –certament poc glorioses– han aparegut els comentaristes que intenten presentar el fracàs del procés sobiranista com “un frau”, qualificatiu que una pobra ànima de càntir de la CUP va expressar mitjançant una piulada i que ha estat repetit per d’altres amb l’entusiasme dels en- terramorts. Penso que, a més de ser una fal·làcia, és un terrible error d’anàlisi considerar un frau tot el que ha passat a Catalunya des del 2010, quan el Tribunal Constitucional va carregar-se l’Estatut que havien aprovat els catalans en referèndum.

Un frau és un engany orquestrat per obtenir un avantatge. Aquesta tesi no és nova, va començar a circular a partir del 2012, quan Mas va anticipar els comicis després de la gran manifestació de la Diada d’aquell any. La majoria de la premsa de Madrid i alguns mitjans de Barcelona van voler liquidar el problema amb aquest marc d’interpretació, segons el qual un moviment social únic a Europa, pacífic i transversal, no era més que una tàctica del líder de CDC per amagar les misèries del seu partit embolicant-se amb l’estelada. Aquesta tesi s’ha mantingut tothora, fins i tot quan el president i dos conselleres del seu Govern han estat objecte d’una querella impulsada per la Fiscalia General de l’Estat.

Es poden i s’han de criticar els errors estratègics i polítics del procés sobiranista, i ho hem de fer sobretot els que no hem amagat que volíem que aquest projecte arribés a bon port. Cal autocrítica perquè es tracta només d’una batalla perduda, no pas d’una derrota irreversible. Mai l’independentisme havia assolit un suport tan gran, tot i que ha de créixer molt més encara. Hem d’extreure lliçons de tot el que ha passat, per quan es pugui reprendre la marxa. Cal ser apassionadament freds en aquesta tasca, no llepar-nos les ferides. Dit això, no podem acceptar el relat segons el qual el procés ha estat un frau, una farsa, una fantasia, tesi de molts dels que han fet tot el possible per bloquejar-nos. Una mica de respecte.

No ha estat un frau la mobilització de milers de persones que han sortit al carrer a exigir un país nou i poder votar sobre el futur. No ha estat un frau la feina d’entitats com l’ANC, Òmnium i l’AMI, que han fet xarxa arreu del país, enmig de pressions incomptables. No ha estat un frau el compromís de molts polítics de tot color que han assumit el clam d’una part central de la societat catalana, inclosos els que s’han convertit a la independència en els darrers anys, com Mas i d’altres. No ha estat un frau el treball rigorós del CATN i Carles Viver. No ha estat un frau l’atenció internacional que ha generat el cas català. El que ha passat és real i s’equivocarà qui pensi que la idea de la independència ha mort.

El que ha passat és real i s’equivocarà qui pensi que la idea de la independència ha mort

IGNOT