La batuta màgica

Mor el director d’orquestra Pierre Boulez, el músic francès viu més important i sens dubte un dels gegants de la música de la segona meitat del segle XX, capaç de transformar al santuari operístic de Bayreuth la manera d’interpretar Wagner.

Fa uns quants anys, durant una sessió d’estrenes al Festival de Lucerne, vaig tenir l’oportunitat de tenir molt a prop –cadira pel mig gairebé– Pierre Boulez, escoltant atentament aquelles músiques. I em va sorprendre pensar en el seu caràcter de testimoni supervivent i inapel·lable protagonista de la gran música de la segona meitat del segle XX. Uns anys enrere havia mort Stockhausen, pràcticament últim testimoni entre les grans figures d’aquelles ruptures que avui ens explica la història. Però Boulez va dialogar d’una altra manera amb la realitat. No només va proposar camins a través de la seva música, que sempre va ser producte d’una gran reflexió, sinó que va coquetejar amb l’statu quo dirigint les grans obres de la música de començaments del segle XX en les millors orquestres del món. Ell, que propugnava la mera projecció del so, que va facilitar des del seu creatiu Ircam el desenvolupament de mitjans electroacústics que cada vegada allunyaven més l’expressió com a distintiu de l’art musical, també habitava els espais de l’últim (?) romanticisme de Mahler, Strauss, Debussy... És notòria la seva revolta contra el que estava establert, que va coincidir en la postguerra amb les propostes de Nono, de Berio i d’altres, pròxims al comunisme, quan alhora en el comunisme real de l’altra banda de la frontera es reprimia qualsevol intent de ruptura de la forma. La suspicàcia envers la política d’Occident explica que en plena guerra freda fessin ostentació d’aquesta rebel·lia i llibertat creativa que presumptament s’oposava al control del poder.

El Boulez dels anys vuitanta és un veritable encreuament de camins d’una tradició com la francesa, que va obrir amb Debussy les portes a la modernitat, que va establir el nexe sent deixeble de Messiaen i que, finalment, va arribar a concentrar a través de la seva pròpia música i la seva activitat un poder singular que va enfosquir figures de notable rellevància en altres propostes estètiques com va ser el cas de Henri Dutilleux.

Però l’activitat d’aquest grup de cercadors dels nous llenguatges va obrir molts camins del coneixement. El mateix Umberto Eco

reconeix que és deutor de les activitats de l’Estudi de Fonologia de la RAI de Milà, creat per Berio i Maderna i al qual Boulez anava amb freqüència. Eco va beure de les publicacions d’Incontri Musicali que debatien sobre nova música i lingüística estructural, i també explica que va ser als concerts del Domaine Musicale (1954-1973) que Boulez organitzava a París on va conèixer Roland Barthes. Aquesta sèrie, coincident amb els anys de formació de compositors espanyols com Luis de Pablo i Joan Guinjoan, va ser una referència en la sequedat d’aquells anys de franquisme.