La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cameron i Corbyn cedeixen davant la pressió dels seus partits
El ‘tory’ es rendeix als euroescèptics, i el laborista al seu grup parlamentari
Si a Catalunya i Espanya els partits estan tan dividits que no poden formar govern, a Anglaterra –amb un sistema majoritari– pateixen una fractura interna que fa impossible que els líders se surtin amb la seva. Tant el conservador David Cameron com el laborista Jeremy Corbyn són esclaus dels seus grups parlamentaris.
Com si s’haguessin posat d’acord en la coreografia de l’obra política, Cameron ha hagut de fer marxa enrere sobre Europa, i Corbyn, sobre la remodelació del seu gabinet a l’ombra. Amb els diputats amotinats, el primer ministre s’ha vist obligat a concedir lliber- tat de vot als seus ministres en el referèndum sobre la permanència o sortida d’Europa, i el líder de l’oposició a mantenir en el seu lloc de responsable d’Exteriors Hilary Benn, l’home que es va posar del costat del Govern en el debat sobre l’ampliació a territori sirià dels atacs aeris contra l’Estat Islàmic. En tots dos casos es tracta de mostres de debilitat.
Cameron va afirmar l’any passat que els ministres haurien d’as- sumir la posició col·legiada del Gabinet en la consulta europea (que de ben segur serà una recomanació de continuar a la UE) o dimitir. Però no ha tingut més remei que fer un gir de cent vuitanta graus i permetre que facin campanya per la sortida, davant l’amenaça d’un bloc massiu de dimissions.
Alguns pesos pesants com la ministra de l’Interior, Theresa May; el ministre d’Educació, Michael Gove; el de Treball i Pensions, Iain Duncan Smith; o l’alcalde Londres, Boris Johnson, guarden les seves cartes a la màniga, encara que se sap que simpatitzen amb la idea del Brexit (ruptura amb Europa). Però la crisi l’han desencadenada dues figures menys conegudes, la responsable d’Afers de l’Ulster, Theresa Villiers, i el líder dels Comuns, Chris Grayling, que després de les vacances de Nadal van trucar a Cameron i li van donar un ultimàtum: o els garantia la llibertat de fer campanya per la causa euroescèptica, o renunciaven amb efecte immediat, desencadenant potser una sèrie explosiva de dimissions en cadena.
Malgrat la majoria absoluta que va obtenir en les eleccions del maig, Cameron és un líder dèbil, totalment subjugat pel càrtel dels enemics d’Europa, àmpliament representats tant al Gabinet com al Parlament. Per debilitat va haver de fer la concessió d’un referèndum de resultat incert (l’última enquesta dóna un 51% a favor de la permanència i un 49% de la sortida). I també per debilitat ha hagut d’aixecar els braços en se- nyal de rendició, i que cada ministre voti com vulgui i digui el que vulgui. El seu objectiu és culminar les negociacions amb Brussel·les al febrer, i amb el paquet de propostes a la mà convocar la consulta al juny o al juliol, abans que una nova onada de centenars de milers d’immigrants provoqui el caos a l’estiu.
Si Cameron s’ha rendit davant l’evidència de com funciona una democràcia parlamentària, el líder del Labour, Jeremy Corbyn, ha fet el mateix. Si el socialista espanyol Pedro Sánchez intenta prevaler sobre els designis de la seva rival andalusa, Susana Díaz, l’anglès està envoltat de Susanes que torpedinen tots els seus moviments amb l’objectiu declarat de provocar la seva caiguda al més aviat possible i situar de nou el partit a l’autopista de centredreta que va dissenyar Tony Blair. Precisament per això va emprendre una remodelació del seu equip que ha estat com un coitus interruptus, a càmera lenta, amb malaptesa i sense consumació.
Necessitat de consolidar la seva posició precària i purgar els tèrmits que soscaven el seu lideratge des de dins, Corbyn s’ha desfet de Maria Eagle, la responsable de Defensa, partidària de renovar la flota de míssils nuclears Trident quan la posició del líder consisteix en el progressiu desarmament del Regne Unit, i sens dubte a no malbaratar en armament atòmic quan se suposa que no hi ha diners ni per als més aspectes més bàsics de l’Estat de benestar. Però en canvi no ha volgut o no ha pogut donar el passaport a Hilary Benn, el por-
Els ministres del Govern podran fer campanya per la sortida d’Europa al referèndum
taveu d’Exteriors que el va desafiar obertament en el debat parlamentari sobre Síria. Potser perquè era amic i protegit del seu pare, el llegendari Tony Benn. O potser perquè li ha arrencat la promesa que a partir d’ara la roba bruta es rentarà a casa i les diferències no s’airejaran en públic.
El caràcter minimalista de l’anomenada “remodelació de la revenja” no ha impedit que algunes de les víctimes –com el responsable de Cultura, Michael Dugher– se l’hagin pres molt malament i hagin obtingut la solidaritat de col·legues contraris a Corbyn (tres integrants del gabinet a l’ombra han dimitit). El Labour està dividit per si ha de ser un partit d’esquerres o de centre, i els
tories per si volen ser o no part d’Europa.