La porta del conflicte

Junts pel Sí i la CUP probablement s’estimen, probablement s’odien, amb tota seguretat es necessiten. La coalició necessita el sí de la CUP per mantenir-se unida, per intentar la desconnexió, per evitar les eleccions, per complir el compromís de sostenir Artur Mas com a president de la Generalitat, per a gairebé tot. La candidatura popular necessita l’abraçada amb Junts pel Sí per no quedar com la va deixar el senyor Mas en la seva última al·locució: com un grup sense esperit de país en el qual “el que realment impera és l’esperit revolucionari”. En aquestes condicions de necessitat mútua, haurien d’entendre’s en la reunió d’avui, que potser continua demà i que en el pitjor dels casos manté el suspens fins diumenge mateix a les 12 de la nit. Els qui van ser capaços de licitar en una subhasta durant tres mesos, poden lluitar a la llotja tres dies més.

El que passa, per les informacions de què disposo, és que se segueix tractant la presidència de la Generalitat com un peix en aquesta subhasta, en expressió del president. Els cupaires són tenaços, per no dir cabuts o tossuts, i encara pretenen investir un altre candidat diferent. És a dir, pretenen que Junqueras trenqui els seus compromisos de coalició, que Convergència Democràtica (CDC) abjuri del seu líder o que el mateix Artur Mas es faci l’harakiri per deixar el càrrec a qui “reflecteixi els canvis socials i polítics dels últims anys”. No diuen qui, però algunes veus han assenyalat el mateix Oriol Junqueras i Raül Romeva. La CUP no s’ha mogut ni un mil·límetre. Tret que la reunió d’avui demostri el contrari, la bronca de Mas de dilluns ha estat un altre esforç estèril.

Aquest cronista pensa que es podria fer una llarga llista de raons per les quals Artur Mas hauria de fer “un pas enrere”, com diu el republicà Joan Tardà. Ningú no és imprescindible, ni tan sols qui es considera motor de l’Estat català. Però justament hi ha una raó que l’obliga a no cedir: que l’hi exigeixi la CUP. Aquesta candidatura té molt de poder perquè té la clau de la majoria parlamentària. Però ni va tenir vots ni té prou escons per a l’abús d’aquest poder. No és comparable la seva representació a l’obtinguda per Junts pel Sí. Pot negociar aspectes de la política del futur govern català. Pot posar preu al seu suport, com sempre es fa per justificar la governabilitat. Pot humiliar la formació majoritària, com va fer aconseguint en la subhasta la presidència compartida o la moció de confiança al cap de deu mesos. Però no està legitimada per imposar el canvi del nom que sempre ha estat candidat a la presidència.

I afegeixo un altre factor que em sembla decisiu: si el senyor Mas creu, com ha dit, que la ideologia de la CUP és “una hiperrevolució d’esquerres” amb la qual “no arribaríem ni a la cantonada”, ni tan sols haurien d’asseure’s a parlar avui. Per a què caldria fer-ho? Un acord in extremis evitaria les eleccions, res més. A canvi, obriria la porta al conflicte permanent.

Un acord in extremis evitaria les eleccions, però a canvi obriria la porta al conflicte permanent