Obama, any final

EL primer president negre dels Estats Units afronta el seu últim any a la Casa Blanca amb bones perspectives i el desig imperiós de governar fins a l’últim dia aliè al fet –afeblidor i habitual– que la proximitat de les eleccions fragilitzen el poder de l’inquilí del 1.600 de l’avinguda de Pennsilvània. Un any és molt de temps en política i és prematur fer un balanç de l’era Obama, però la tendència dels últims dotze mesos deixa entreveure un judici històric positiu.

La política exterior no sol ser el principal barem per jutjar els presidents dels Estats Units. N’hi ha prou de recordar que George H.W. Bush va perdre la reelecció davant el demòcrata Bill Clinton el 1992 malgrat la seva excel·lent gestió del final de la guerra freda i el prometedor lideratge de la coalició internacional que va alliberar Kuwait de l’ocupació iraquiana. En aquest pla, Barack Obama sembla cridat a aconseguir rèdits en aquest 2016, quan podria ser el primer president que visita l’illa de Cuba des del 1928. La reconciliació amb la República Islàmica de l’Iran es pot mostrar beneficiosa per al teatre sirià, encara que té els seus riscos en vista del conflicte entre iranians i saudites.

“És l’economia, estúpid” i altres afers domèstics els que determinen el judici que els nord-americans reserven als seus presidents (caldria afegir-hi que els anys sempre han endolcit el judici inicial: no hi ha mai un expresident dels Estats Units dolent). Barack Obama s’ha compromès amb tres causes en què neda contra corrent (els republicans dominen el Capitoli): el tancament del penal de Guantánamo –promesa de primera hora, on encara hi ha 107 interns, possiblement els presos més cars de la història–, el final dels excessos policials contra la població negra i, en últim terme però no l’últim, un control més gran sobre la venda i l’ús de les armes de foc. La imatge de dimarts d’un Obama eixugant-se les llàgrimes a la sala est de la Casa Blanca durant el seu al·legat contra les armes –“No podem acceptar aquesta carnisseria”– serà una de les icòniques de la seva presidència. Obama va acabar el 2015 i ha començat el 2016 amb l’inequívoc afany que els límits a les armes marquin l’agenda del seu últim any de mandat.

Per descomptat, i per damunt de tot, l’economia determinarà el judici que el 2016 reservarà el president sortint. Obama llega un bon panorama econòmic al candidat o a la candidata demòcrata a la presidència després d’haver gestionat encertadament la crisi que va heretar de George W. Bush fa vuit anys, malgrat que la classe mitjana no hagi percebut a les seves butxaques els beneficis de la recuperació, fet que, si continua el ritme de creixement actual, sí que es podria notar al llarg d’aquest 2016, segons els índexs de confiança o l’atur (que baixarà al 4,7% a finals del 2016, un 5% avui). Difícilment el front econòmic debilitarà el judici dels vuit anys de Barack Obama, el 44è president de la democràcia més reeixida de la història.

Obama va ser elegit gràcies a un corrent de canvi ampli i potser per això va suscitar unes expectatives molt superiors a les habituals (el president que succeeixi Barack Obama heretarà un país més satisfet de si mateix). El temps i el realisme van rebaixar aquelles expectatives i alguns crítics sempre podran retreure-li que va incomplir moltes de les seves promeses, però ningú no podrà negar-li una sana centralitat. Obama no ha estat un revolucionari, sinó una prova més del bipartidisme exemplar dels Estats Units.