Odi atàvic

Aquest curt espai no permet explicar els motius de l’odi gestat durant catorze segles entre sunnites i xiïtes, un odi primàriament religiós però que, en realitat, amaga una lluita atiada pel domini del territori i els seus recursos. En el procés, molta guerra i molta mort.

El mateix Al-Wahhab, fundador del wahhabisme saudita, va encoratjar autèntiques matances contra els xiïtes, i com a mostra el famós setge de Kerbala el dia de la festa de l’Aixura del 1802, on van morir milers de persones. El ròssec és abundant en violència, i creix des de la revolució dels aiatol·làs el 1979, que va significar l’arribada al poder dels xiïtes a l’Iran. En genèric, el mapa de la confrontació situa els xiïtes amb molt o força poder a l’Iran, l’Iraq, Síria, el Líban, l’Afganistan, el Pakistan i Palestina a través de Hamàs. A més al Iemen hi ha el conflicte endèmic entre la població xiïta dels huthis i els sunnites que exerceixen el poder. Un conflicte que ara com ara està en plena ebullició bèl·lica, amb l’Aràbia Saudita tot bombardejant posicions, més de deu països implicats i l’Iran al darrere. I pel camí tant Al-Qaida com el Daeix, tots dos sunnites, afegint pólvora; d’aquí les letals aliances d’uns i altres a la guerra de Síria.

Al bell mig d’aquesta gran foguera de l’infern l’Aràbia Saudita ha decidit despertar el dimoni executant el cler- gue xiïta opositor Nimr Baqr al-Nimr, oncle del jove Ali al-Nimr, condemnat al seu torn a decapitació i exhibició del cadàver crucificat per haver-se manifestat contra el règim. En el mateix afany executor han decapitat 46 opositors més. Són les barbàries de la terra dels Saud, tan amics dels reis de per aquí i de tot l’Occident que fins i tot presideixen la comissió de drets humans de l’ONU. En aquest sentit la poca vergonya de les Nacions Unides no pot ser més gran. I com era d’esperar després de l’execució d’Al-Nimr, manifestacions a l’Iran, la crema d’ambaixades, la retirada dels ambaixadors sunnites... l’inici del caos. És a dir, si en algun lloc del món es pot aplicar la llei de Murphy és sens dubte en aquesta regió, perquè és evident que tot el que pot sortir malament sortirà malament. I per reblar-ho... Líbia caient a bocins en mans del Daeix.

Més enllà d’aquest breu resum, poc es pot afegir excepte l’alerta reiterada: el desastre al qual ens aboquem. D’una banda, la complicitat del món lliure amb les dictadures del petrodòlar sumada a la maldat ingent d’aquests règims feixistes, més la promoció de l’islamisme radical a què dediquen milions de dòlars, més els vasos comunicants amb el gihadisme que ens assassina; per l’altre, el flanc xiïta, igualment radical, despòtic i violent, i ara convertit en aliat tàctic, a més de font de negocis. Tots els ingredients possibles perquè l’Orient Mitjà esclati en una explosió les conseqüències de la qual són inimaginables. Això pinta malament, tant que només pot empitjorar.

En aquesta foguera de l’infern l’Aràbia Saudita ha despertat el diable executant el clergue xiïta