La Vanguardia (Català-1ª edició)
El carrer dels 216 neons
L’avinguda de la Llum va acollir sota terra les primeres galeries comercials de la ciutat
Ala ciutat mediterrània hi va haver un carrer que no estava il·luminat pel sol, sinó per 216 neons de 40 watts. Havia de ser el preàmbul de la Ciutat Subterrània. Era l’avinguda de la Llum, el carrer sota el carrer que va néixer el 1940 i es va esllanguir lentament fins que va desaparèixer al cap de 50 anys, el 1990, per donar pas a un centre comercial. Es tracta d’una de les històries més curioses del subsòl de Barcelona.
Rosina Vinyes es refereix a l’avinguda de la Llum com una de les singularitats que hi ha hagut sota l’asfalt de Barcelona. És realment una de les rareses de la ciutat oculta. A finals de la dècada dels anys vint del segle passat es va acabar la construcció de l’estació dels Ferrocarrils Catalans de plaça Catalunya, i va quedar en desús una galeria auxiliar de servei que no va tenir cap utilitat fins després de la Guerra Civil.
Però quan es va acabar la contesa un barceloní es va adonar de les possibilitats d’aquest espai. Va ser Jaume Sabaté Quixal, un home ben connectat amb el règim que també va ser el precursor d’altres iniciatives originals, com la Confraria de l’Arròs, i que després també va ser cònsol de Tailàndia a la ciutat. Va aconseguir que les autoritats li donessin el permís per dur a terme la seva visió, i després de sis mesos d’obres i una inversió de 30 milions de pessetes va aconseguir transformar l’antiga galeria de servei en un carrer subterrani.
A més a més, l’avinguda de la Llum va ser la primera galeria comercial de Barcelona, un nou concepte de negoci que havia ar- ribat a la ciutat. I subterrània. El 30 d’octubre del 1940, en els primers temps de la postguerra, va tenir lloc la inauguració de la via, que va rebre aquest nom en uns moments en què els ciutadans vivien nombroses restriccions del subministrament elèctric.
Va tenir èxit els primers temps, fins al punt que un decret de l’alcaldia del 23 d’abril del 1949 la va declarar lloc d’atracció de forasters i de turisme. El nou carrer subterrani feia 175 metres de llarg per deu d’ample, i estava flanquejat per dues files de columnes de marbre. Va arribar a allotjar 68 comerços tan dispars com la Granja Royal Avenida, la rellotgeria Duward, Kodak, l’armeria Beristain, cafès i bars. Fins i tot s’hi va fer un cinema.
A l’avinguda s’hi accedia per tres llocs: per Balmes/Pelai, per Bergara i per plaça Catalunya. Sota terra prosperava, mentre que a la superfície un solar rebia l’apel·latiu del triangle de la vergonya pel fracàs de totes les iniciatives que s’hi havien empreses. Però els anys van invertir aquesta tendència i els comerços originals van ser substituïts per d’altres de menys categoria. El cinema va passar d’oferir pel·lícules de reestrena a convertir-se en sala X: de westerns a títols com Pillada a traición, polvos de ocasión. Deslluït i pàl·lid, el carrer va perdre empenta, i a finals dels vuitanta amb prou feines hi quedaven negocis. El 1990 va morir i va quedar darrere una tàpia. Per sobre creixia El Triangle, que va aprofitar part del seu espai. Els 216 neons havien deixat d’il·luminar l’avinguda de la Llum.
L’avinguda va morir al cap de 50 anys, i part del seu espai va servir per construir El Triangle