La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lectures per a romàntics
Un veí de Sant Joan de les Abadesses edita un llibre amb les cartes d’amor que ha rebut durant dos anys per a un concurs
En començar el meu escrit, m’emociono imaginant el moment en què rebràs aquest paper rebregat i recolliràs els meus petons de tinta”. Amb aquestes paraules començava en Joan, un jove de Sant Joan de les Abadesses, soldat a la batalla de l’Ebre, la seva última carta, escrita en campanya a la seva es- timada Dolors. “No pateixis per mi perquè no corro cap perill; de vegades fins i tot m’avorreixo”, prosseguia en la seva missiva, intentant treure ferro a la situació bèl·lica i no preocupar més del compte la dona amb qui somiava casar-se quan s’acabés la guerra.
Però la Dolors no va rebre la carta d’en Joan, datada del 5 d’agost del 1938, fins a 22 anys després, quan un bon amic i company de files l’hi va enviar per correu. “En Joan la portava a la butxaca interior de l’uniforme quan les bombes van trencar el silenci d’aquell fatídic capvespre d’agost”, li escrivia aquest amic dues dècades després de la seva mort. Durant anys, va guardar aquesta carta com “un tresor” intentant localitzar la destinatària, que, encara que tard, va rebre la missiva del seu estimat.
Emotives lletres com aquesta formen part del llibre Cartes
d’amor, impulsat per Jose Al- guacil, un veí de Sant Joan de les Abadesses que s’autodefineix com un romàntic i nostàlgic empedreït. Només d’algú així podia sorgir la idea de crear un concurs de cartes d’amor que en les dues edicions celebrades ha rebut unes 320 missives, la majoria de l’àrea de Barcelona i la comarca del Ripollès, però també d’altres racons de Catalunya, el País Valencià, les Balears o fins i tot de localitats més llunyanes com Colònia o Londres. Epísto- les escrites en circumstàncies molt diverses –algunes durant la Guerra Civil, d’altres en l’exili, en un sanatori o al vagó d’un tren anant cap a la feina– i de remitents d’allò més variats: amants, nòvios, parelles trencades, un company infidel, una dona maltractada, una altra de “feliçment” casada i amb fills que s’ha enamorat del veí i fins i tot d’una besàvia de 90 anys per al seu besnét de dos...
El llibre reuneix una selecció d’aquestes missives, entre les quals les guanyadores de les dues edicions del concurs, que en Jose va impulsar fa tres anys fart de rebre només cartes de bancs, propaganda o rebuts de la llum, el gas o l’aigua a la seva bústia. La seva intenció no era cap altra que la de recuperar sensacions que amb les noves tecnologies semblaven haver-se extingit com “els nervis d’esperar el carter, d’olorar el paper escrit a mà...”. Es tracta d’una iniciativa que aviat podria portar-se a la ciutat italiana de Pistoia, població propera a Florència, a la regió de la Toscana. “És una possibilitat. Ens agradaria encomanar aquesta il·lusió per l’amor”, afirma Alguacil, que està disposat a convertir el seu municipi en capital mundial de l’amor. Després dels concursos, l’edició del llibre, la proposta d’exportar la idea a Itàlia, vol crear un mapa turístic dels llocs més romàntics del seu poble.
D’idees no li falten a aquest home, que s’acosta als 40 i que s’emociona amb facilitat quan llegeix cartes d’amor. “Les xarxes socials com Facebook, o també WhatsApp, són bones eines per treballar o fer publicitat d’un mateix, però gens recomanables per plasmar-hi els sentiments; el paper és el canal natural per fer-ho”, afirma aquest somiador, que troba a faltar aquella nostàlgia de l’espera del carter.
La publicació aplega missives d’amants, nòvios, parelles trencades i fins i tot d’una dona maltractada