La Vanguardia (Català-1ª edició)
La construcció de la Universitat
Aquesta fotografia del 1863 revela el procés de construcció de la que llavors s’anomenava Universitat Literària.
Era un indici del convenciment que la colonització de l’Eixample era una aventura possible, i no una utopia condemnada al fracàs.
El naixement d’aquest edifici va ser lent, insegur i dificultós. Val la pena relatar-ho pas a pas.
Va ser el 1860, l’any del naixement oficial del nou barri, quan l’arquitecte Elies Rogent va rebre l’encàrrec de projectar l’edifici de la Universitat.
El primer impuls va ser acceptar una situació que semblava consumada: aprofitar el lloc on havia estat durant l’última etapa; era sens dubte una situació precària: adaptar-se com podia a l’antic convent del Carme. I ara es tractava de repetir la mateixa operació.
El plànol que va elaborar Rogent suposava enderrocar la vella estructura conventual; aprofitava de franc el solar, detall gens banal; proposava algunes correccions urbanístiques. Sospito, amb tot, que en reflexionar, llapis en mà, Rogent es va adonar que, malgrat tot, era un espai petit, i ho va comentar als qui podien esmenar la situació.
Així doncs, a començaments del 1861 el governador civil va convocar una reunió de professionals: Elies Rogent, Francesc Daniel Molina i Ildefons Cerdà. Rogent, en qualitat d’autor; Molina, perquè era arquitecte amb responsabilitat provincial, i Cerdà, el pare del pla de l’Eixample. I cadascun li va exposar amb la franquesa màxima quin podia ser el lloc on millor s’havia d’aixecar la Universitat.
Rogent: a la sortida de la Rambla i a l’esquerra del que va ser el portal d’Isabel II; era, per entendre’ns, la zona on després naixerà la plaça de Catalunya.
Molina: cap al portal Nou, en el gran espai que es pensava destinar a jardí botànic; per orientar-nos, on s’alçarà el palau de Justícia.
Cerdà: a la futura plaça Tetuan, ja que trobava fonamental que donés davant un eix viari que considerava de primera magnitud, el de la Gran Via de les Corts Catalanes, amb 50 metres d’amplada.
En adonar-se el governador de tanta disparitat de criteris i sent llec en la matèria, va ser prudent: va convocar-los tots tres a una nova reunió presidida pel més afectat: el rector de la Universitat.
Es va arribar al consens d’elegir la que serà la plaça Universitat, decisió que reconeixia l’argumentació defensada per Cerdà, que veia la seva tesi millorada atès que es comunicava també en aquell espai amb una ronda que veia fonamental per com es connectava amb les altres i la relació entre la ciutat antiga i l’Eixample.
El projecte de Rogent havia estat inspirat, segons la perspicaç interpretació de Pere Hereu, per l’impacte que li havia causat l’estil de l’arquitecte Friedrich von Gärdner, i sobretot la seva biblioteca Estatal de Munic, arran del viatge que havia fet el 1855 per Alemanya.
La construcció no va resultar fàcil. Tres vegades va quedar deserta la subhasta d’adjudicació, fins que el 24 d’abril del 1863 per fi es va atorgar a l’empresari Fontserè. L’activitat docent es va començar a impartir el 1871, però l’edifici no es va acabar completament fins al 1889.
El lloc es va revelar com un encert enorme, i la bondat de l’edifici es confirma pel fet d’haver arribat gairebé respectat fins avui.
L’elecció del lloc va ser fruit del debat entre Rogent, Molina i Cerdà