Comèdia mediterrània

La segona temporada d’El chiringuito de Pepe (Telecinco) manté la simpatia costumista de la primera. Sergi Roca, el xef de prestigi internacional interpretat per Santi Millán, ha d’assumir l’herència d’un local de fregits arruïnat i el descobriment del seu pare biològic (que cap membre de l’Associació Anti-Spòiler s’escandalitzi: el que explico es resumeix al primer minut). Aquest toc de fulletó és el punt de partida d’un argument que continua funcionant gràcies, sobretot, al perfil dels personatges i als intèrprets que els fan creïbles. Les trames ambientades a la cuina són més interessants que els conflictes del poble (Peníscola), amb lluites de poder de baixa intensitat i l’entramat habitual d’intercanvis sentimentals. Explotant el filó de l’arribada d’un estrany a un poble (des de Doctor Mateo a Calabuch passant per Doctor en Alaska o Everwood), El chiringuito de Pepe ha tingut l’encert d’incorporar nous personatges per renovar les trames. El que més promet és un xef basc de disciplina prussiana i llengua diabòlica encarregat d’imposar nous hàbits de treball en un xiringuito acostumat a un nivell de competitivitat més aviat nul. El xef basc redemptor l’interpreta Karra Elejalde, que manté l’inevitable perfil de 8 apellidos vascos però combinat amb una mala llet psicopàtica que recorda la de l’instructor de La chaqueta metàl·lica, i, a la cuina, els hàbits megalòmans del cuiner interpretat per Bradley Cooper a Burnt. La missió d’aquest instructor serà titànica i en el contrast entre la cuina negligent i el perfeccionisme sofisticat que busca desesperadament salvar el negoci amb una estrella Mi- El que passa fora del local és pura guarnició, necessària per assolir la rendibilitat del metratge però perjudicial pel resultat final chelin es debatrà la substància més entretinguda de la sèrie. El que passa fora del local és pura guarnició, necessària per assolir la rendibilitat del metratge però perjudicial pel resultat final. I, per no perdre la tradició de fer servir un llenguatge que tots puguem entendre, a Elejalde els guionistes li regalen rèpliques que podria firmar perfectament Quentin Tarantino. Després de tastar un plat, Elejalde diu: “Yo he comido cosas que después de haber cagado aún estaban vivas”. Llàstima que, després d’aquest capítol, no aparegués Xevi Verdaguer per analitzar el fenomen des del punt de vist de la ciència psiconeuroinmunoendocrinològica.

‘L’EMBARRAS DU CHOIX’. Una de les conseqüències de multiplicar les plataformes d’accés a bancs de continguts audiovisuals és que l’oferta es multiplica fins a l’infinit. Si anar a comprar una corbata ja és difícil, triar quina pel·lícula vols veure entre les deu mil que, pel cap baix, t’ofereix qualsevol web legal (ja no diguem les pirates) paralitza i angoixa. La possibilitat de rectificar l’error és una temptació massa gran i ja fa temps que molts espectadors s’adonen que veuen cada vegada més principis de pel·lícules i menys finals perquè se’n cansen de seguida. I com que poden abandonar-les per començar-ne una altra sense patir cap càstig o penalització, doncs ho fan. A partir d’ara, quan dues persones interessades en pel·lícules i sèries es trobin, ja no parlaran tant de les que han vist o de les que no han vist, sinó de les que han vist començar i les que han vist acabar.