La Vanguardia (Català-1ª edició)
Actor total
Actor francès de cinema i teatre MICHEL GALABRU (1922-2016)
De la Comédie Française a la comèdia francesa”, va titular Le Monde. I el president Hollande va acomiadar “un gran actor que va acabar convertint-se en un membre de la família”: Michel Galabru, mort mentre dormia, als 93 anys, deixa la seva imatge a més de 250 films i telefilms. I sobretot, una carrera teatral difícil d’enquadrar perquè només en els set anys que va passar a la Comédie Française ja havia interpretat més personatges dels que un actor normal i corrent incorpora en una vida.
L’home que es definia gurmet i gormand assaboria la bona cuina i els bons vins amb la mateixa intensitat amb què alternava, com a actor, la paraula dels clàssics (Shakespeare, Molière, Goldoni, Giraudoux, Marivaux) o la degustació, entre els primers, de clàssics moderns com Ionesco, i aquelles peces anomenades de bulevard o comercials.
A més del mig segle en què almenys va estrenar una obra per any, va tenir temps per dirigir i interpretar també les peces del seu fill Jean o d’altres debutants, que gràcies al seu nom triomfaven d’entrada.
Barroc igual que molts dels seus personatges, deia preferir el cinema “perquè paga millor”. D’allà prové també la celebritat que el va encasellar: la del gendarme de Saint-Tropez, convertida en sèrie de films gràcies a l’espanyol Louis de Funès i al seu propi paper de matusser subaltern. També va ser conegut a Espanya com l’amant d’Amalia (Mary Carmen Rodríguez), l’esposa de Manolo (Fernando Fernán Gómez) a Belle Époque (1992).
Havia nascut el 1922 a Safi, al Marroc, on el seu pare era enginyer. Als set anys s’instal·len a Montpeller. Col·legi catòlic allà i institut dels jesuïtes a París, aprovats pels pèls. Reclutat per l’ocupant alemany per al Servei de Treball Obligatori (STO), a Àustria, s’escapa i s’allista a la Resistència amb Tito, a Iugoslàvia.
De tornada a França i per elu- dir el destí d’oficinista que li reservava el seu pare i per admiració cap a Sacha Guitry, entra al Conservatori. En sortirà primer de la seva promoció, elogiat per professors com el molt cèlebre Louis Jouvet.
Té 26 anys quan entra a la Comédie Française i 33 quan la deixa, ja amb un nom. També va posar un peu en el cinema. Mai no dirà no a un paper. Encara que, orgullós, tampoc no demanarà mai feina. Infatigable, amb dos premis Cèsar –el Goya francès– en el seu historial, té 85 anys quan rep l’equivalent teatral, el Molière. I explicava la seva persistència en l’ofici perquè “la gent no té en compte que la meitat del que guanyem se l’endú el fisc”.
Al novembre encara estava en escena al seu propi teatre, el que va ser el Conservatoire Maubel, edificat el 1850, a dalt de Montmartre, que Galabru va comprar el 1984 per a la seva filla Emma, rebatejat després Montmartre-Galabru. I tenia firmades gales a França el 2016. Al seu teatre interpretava un unipersonal, Le cancre (el mal alumne), en realitat una evocació de la seva vida.
Però els qui el coneixien comentaven la davallada que aquell home ple de vida havia experimentat quan l’octubre del 2014 va morir el seu germà Marc. Encara pitjor, l’agost passat va desaparèixer Claude, la seva segona esposa, una jutgessa jubilada que va tenir en la vellesa parkinson i alzheimer. Un mes més tard Galabru va reconèixer, al diari Libération, que la vida li interessava cada vegada menys. I que no se suïcidava per simple covardia.
Va tornar al teatre. La cita de cada nit de qui últimament repetia que li agradaria morir en escena, com Molière. Però la vida és un espectacle capritxós. Galabru va morir un dilluns, el dia en què els actors no treballen. Tres mesos després d’haver complert, sense cap festeig, els 93 anys. Dues setmanes després d’haver estat ingressat, per depressió, a l’hospital Bretoneau. I, exactament, el dia de l’aniversari de la seva esposa.