Una antiga relació

El lleidatà Eugenio Nadal era una jove promesa literària vinculada a la revista Destino que va morir el 1944, amb vinti-vuit anys. En homenatge a la seva memòria, els responsables de la revista i l’editorial homònima –Ignacio Agustí, Josep Vergés i Joan Teixidor– van decidir donar el seu nom al premi de novel·la que llançaven a fi de descobrir nous valors. Dos germans d’Eugenio Nadal es convertirien, amb els anys, en figures claus de La Vanguardia: Santiago, que arribaria a ser-ne subdirector, a més de líder de l’oposició monàrquica al franquisme a Catalunya, i Carlos, responsable durant decennis de la prestigiosa secció d’internacional .

En el jurat del primer premi Nadal, que va recaure en la novel·la de Carmen Laforet Nada, va tenir un paper rellevant el crític, assagista i agitador cultural Juan Ramón Masoliver, que s’hi va mantenir més de quaranta anys (el 1986, quan el va obtenir Manuel Vicent, era l’únic supervivent del jurat inicial). Masoliver va exercir també molt de temps, des dels anys cinquanta als vuitanta, la direcció de les nostres pàgines literàries.

Els germans de Nadal, Santiago i Carlos, van ser firmes d’aquest diari, com ho és Lluís Foix

Firmes vinculades al diari com Sebastià Juan Arbó, Luis Romero o Francisco Umbral van rebre el premi. I guardonats com Delibes van passar a col·laborar-hi. Una cosa semblant passaria amb el premi Pla, que en les primeres convocatòries va reconèixer Terenci Moix i Baltasar Porcel.

Un subdirector d’aquest rotatiu i també membre del jurat, Lorenzo Gomis, em va enviar a cobrir el meu primer Nadal el 1980, una cosa que vaig recordar quan vaig tenir el privilegi de guanyar-lo el 2013. Un altre cap que vaig reportar sobre la nit del 6 de gener, Lluís Foix, va aconseguir ahir, estic segur que molt merescudament, i amb un llibre sobre La Vanguardia, el Josep Pla.