La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pierre Boulez, adéu al geni sense batuta
El gegant de la música contemporània mor a Alemanya als 90 anys
Era el màxim músic francès viu i, sens dubte, un dels gegants de la música de la segona meitat del segle XX. Un gran director d’orquestra exacte i transparent, d’oïda insuperable i precisió infal·lible sense necessitat de batuta, que va transformar a Bayreuth la manera d’interpretar Wagner. Un fundador d’institucions musicals decisives com l’Ircam o la recent Philharmonie de Paris. I un compositor sempre a la recerca de la modernitat: la que venia de l’arrencada del segle XX, amb la música de Schönberg –malgrat que va enterrar el seu dodecafonisme amb un article titulat “Schönberg és mort”–, i la que permetia en el so la nova revolució electrònica i digital. Un creador polèmic que no es va mossegar mai la llengua –en el seu moment va suggerir que “la solució més elegant per al problema de l’òpera era volar els teatres d’òpera”– i amb un caràcter que podia ser com a mínim complicat. Moltes vegades colèric. Era Pierre Boulez, i va morir dimarts als 90 anys a casa seva, a Baden-Baden, Alemanya, país al qual es va autoexiliar als anys seixanta després de donar un cop de porta al ministre de Cultura francès de l’època, ni més ni menys que André Malraux, per la seva política musical.
Malraux no només va rebutjar les seves propostes de reforma –entre altres coses, Boulez havia qualificat l’Òpera de París de “gueto ple de merda i pols”–, sinó que, a més a més, va nomenar algú musicalment molt conservador al capdavant de la música al ministeri. Que no comptessin amb Boulez. Però, òbviament, va tornar. Va ser una dècada més tard, però mentrestant va triomfar per tot el món i es va convertiren un director desitjat que va posar la música del segle XX al repertori global. Va dirigir orquestres com la de Cleveland i la simfònica de la BBC, i el 1971 va ser nomenat director de la Filharmònica de Nova York, on va succeir ni més ni menys que Leonard Bernstein. Una orquestra a la qual no aconseguirà imprimir-li el gir copernicà desitjat i on passarà sis anys abans de tornar al seu país amb el president Georges Pompidou. A París encapçalarà des del 1976 el nou Ensemble Intercontemporain –amb què el 1984 dirigi-
rà tres peces de Frank Zappa–, el primer conjunt estable dedicat a la música contemporània, i fundarà i dirigirà des del 1977 al Centre Pompidou la seva poderosa branca d’investigació musical, l’Ircam, l’Institut de Recerca i de Coordinació Acústica/Música, per a l’experimentació musical electrònica i acústica.
Així prendrà definitivament el poder a la música francesa, en què els seus consells, decisions i iniciatives van ser omnipresents: Hitler de l’Europa musical, el van anomenar alguns. No és estrany que les reaccions a la mort del mestre hagin estat, per descomptat, superlatives. “Pierre Boulez ha fet brillar la música francesa al món. Com a compositor i director d’orquestra sempre va voler pensar la seva època”, ha declarat el president francès, François Hollande. “Sentia amb el cap i pensava amb el cor”, ha explicat a tall d’homenatge el seu amic de més de mig segle Daniel Barenboim. “Va ser un dels compositors més grans del segle XX i crec que obres com Répons o El
martell sense amo quedaran per sempre en la història de la música”, ha assegurat el director de l’Òpera de París, Stéphane Lissner.
Nascut el 1925 a Montbrison (Loira) al si d’una família burgesa i no relacionada amb la música, Boulez va amagar aviat el seu geni per a les matemàtiques, la física i la quí- mica per poder perseguir la seva passió. Als 18 anys es va instal·lar a París, on va estudiar harmonia amb el mestre Olivier Messiaen, que li va obrir vastos horitzons i li va oferir cursos gratuïtament. Malgrat tot això, van acabar malament: Boulez va qualificar de “música de bordell” la seva Simfonia turangali
la, i Messiaen va recordar que “quan va entrar a classe per primera vegada era molt amable, però aviat va entrar en còlera contra el món sencer”.
Apassionat per la poesia i la novel·la (Char, Mallarmé, Cummings, Proust), per les arts visuals i l’arquitectura –Klee, la Bauhaus, Frank Gehry va ser el seu amic– i pels avenços de la ciència i la tecnologia, va mantenir un intens diàleg sobre la composició musical amb l’avantguarda musical del seu temps, del segle XX, un grup inigualable que ara ell tanca: Karlheinz Stockhausen, Luciano Berio, Luigi Nono, Bruno Maderna, Henri Pousseur i Bernd Alois Zimmermann. D’avantguardes, no n’hi van faltar. John Cage li va permetre conèixer a Nova York els pintors Willem de Kooning, Philip Guston i Jackson Pollock. Gràcies a Edgar Varèse es va creuar amb Alexander Calder. André Masson, Joan Miró i Alberto Giacometti, entre d’altres, li van dissenyar les cobertes dels seus discos. I amb el director teatral Patrice Chéreau va dur a terme la Tetralogia de Wagner a Bayreuth, on va treure al Parsifal el “ritual pompós i fúnebre amb què l’havien carregat”.
El mandarí, en fi, va impulsar una infinitat d’iniciatives, de les quals l’última va ser la nova Philharmonie de Paris, el flamant edifici de Jean Nouvel inaugurat a començaments del 2015 després d’innombrables polèmiques i sobrecostos. Va ser en una altra ocasió quan un Boulez ja malalt, feble i sense dirigir va continuar sense mossegar-se la llengua davant els polítics quan l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, va suggerir incloure al programa de la Philharmonie músiques urbanes. “Hi ha més audàcia i modernitat a La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky que en tots els rapers i rockers tancats en el seu ritme a quatre temps i les seves repeticions sense fi”. La mateixa audàcia i modernitat que va perseguir Boulez ferotgement durant nou dècades d’intensa vida.
Va ser un polemista inesgotable: va donar un cop de porta a Malraux i va suggerir volar els teatres d’òpera