La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Em deus un pizzicato”
Amb els gegants, la primera impressió és física. Com si es pogués arribar a tocar l’aura d’una persona ultracarismàtica. Ho vaig experimentar quan vaig conèixer Rostropóvitx. I em va tornar a passar el gener del 1990 amb Boulez. Vaig volar de Nova York –on aca- bava els meus estudis– a París per a una audició amb l’Ensemble Intercontemporain després de saber que hi havia una vacant de violoncel solista. I era allà, a la ronda final, llegint a vista la Serenata op. 20 de Schönberg. Boulez va escoltar el meu primer intent, es va aixecar, es va acostar i em va donar algunes indicacions. Estava dret a dos metres, amb la partitura en una mà i dirigint amb l’altra. I vaig sentir en aquells 40 segons de música el que experimentaria durant la dècada que vaig passar al seu Ensemble: una presència absoluta, una intensitat que galvanitzava els seus intèrprets, per treure’n el millor i, de vegades, fins i tot una mica més. La primera trobada va tenir lloc al lavabo de l’edifici, on vaig coincidir amb un altre candidat. Va entrar Boulez, per raons més que terrenals, va riure i va dir: “Ah, aquests són els últims salons où l’on cause”, referint-se a les soirées burgeses proustianes.
Aquesta barreja d’intensitat en la feina i de lleugeresa amigable en la vida diària va tornar a aparèixer l’endemà, quan els meus pares van rebre una curiosa visita al seu taller de ceràmica a la Provença. Una dona menuda va obrir la porta i va dir: “Hola, sóc la germana de Pierre Boulez, que m’envia per veure d’on ve el seu nou recluta!”.
L’anècdota il·lustra una qualitat de Boulez: per molt que el procés creatiu fos l’epicentre de la seva vida, es preocupava pels que l’envoltaven. Sempre va estar disponible per a qualsevol problema que els seus músics tinguessin amb l’ins- trument o la salut. Un cop em vaig fer mal a la mà i vaig estar sis mesos sense tocar. Vaig rebre cartes regularment.
S’ha dit tot sobre la seva llegendària oïda. Ho confirmo. Ho sentia tot en la música més complexa. Un any després d’unir-me a l’Ensemble, fèiem concerts a Badenweiler. El programa incloïa la mateixa suite de Schönberg de l’audició, i en l’assaig general em vaig saltar una nota del pizzicato a l’entrada, en un passatge en què passaven moltes coses. Vaig pensar que passaria desapercebut. Pierre no va interrompre la peça, però quan em vaig trobar amb ell em va dir rient: “Encara em deus un pizzicato!”.
El meu primer pas amb les seves composicions va ser profund. El primer assaig amb l’Intercontemporain va ser amb el psicodèlic Répons. De nou, el físic. Després de nits practicant (mai abans no havia hagut d’aprendre una cosa tan difícil) vaig baixar les escales de l’Ircam i em vaig unir a l’espai de projecció amb els 30 músics i un enorme sistema electrònic en el que va ser un sotrac sonor. Com podia ser tan densa, complexa, tenir múltiples capes i tanta intensitat la música? No podia entendre què passava, però vaig sentir que era part d’una cosa forta i revolucionària. Quan més tard vaig indagar el seu llenguatge musical em vaig adonar que el seu geni es va construir sobre la rara combinació d’una ment excepcionalment brillant amb un procés de construcció diari molt pacient. Què vaig aprendre dels meus deu anys de contacte diari amb el mestre, a més d’una fidelitat rara i genuïna i altruisme? Que per fer grans projectes necessites respectar i estimar el que fas, concentrar-te i dedicar-t’hi enterament i seguir pas a pas, un pizzicato rere l’altre.