Un clàssic del nostre temps

L’ evolució de la música a partir de la segona meitat del segle XX i fins avui mateix hauria estat, sens dubte, molt diferent sense la figura veritablement proteica del compositor francés Pierre Boulez. La seva activitat artística, però també institucional, assoleix una presència i rellevància determinant no només en el terreny musical, sinó igualment en l’àmbit més general de la cultura i el pensament contemporanis, i esdevé una de les figures més influents del nostre temps. I això es pot aplicar a tots els vessants en què va exercir al llarg de la seva llarga i fecunda trajectòria com a compositor en primer lloc, però no en menor mesura com a director, organitzador i promotor d’incomptables projectes –amb la creació de l’Ensemble Intercontemporain i l’Ircam com a fites més destacables–. Un veritable maître à penser, autor de diversos llibres i assajos de gran interès teòric, analític, estètic i sociològic que recullen les seves posicions –sovint controver- tides, de vegades dogmàtiques, però sempre intel·ligents i incisives, i que el pas del temps ha anat modulant– de les que es podria afirmar alguna cosa semblant al que podem dir dels escrits i opinions de Stravinsky: fins i tot quan no els podem compartir il·luminen amb singular perspicàcia els problemes que s’hi assenyalen.

De la seva obra creativa voldria retenir avui obres mestres com els cicles vocals Le soleil des eaux i Pli selon pli, les tres sonates per a piano, obres camerístiques com Dérive i Mémoriale (emotiva miniatura integrada a ... explosante-fixe...), el monumental work in progress Répons, que va deixar una forta empremta en tots els que vam tenir el goig d’escoltar-la a Barcelona sota la seva direcció, i les extraordinàries Notations, exemple enlluernador de la capacitat de proliferació del seu llenguatge en el medi orquestral, desplegant totes un gran refinament tímbric i harmònic, puntuat per sengles eclosions flamboyants.

Com a director, ha excel·lit en la música de la modernitat però ha sabut igualment conferir una llum nova i plenament idiosincràtica a obres inscrites en el gran repertori; la seva tasca al capdavant de la Filharmònica de Nova York i de la Simfònica de la BBC van suposar un referent en la renovació de la programació d’aquestes grans institucions musicals, dinàmica que després van anar assumint altres formacions de primer nivell. Però va ser, sens dubte, en la fundació de l’Ircam on la seva llavor va donar els fruits més remarcables, tant pel que fa a la creació com a la formació, i va obrir nous camins –i va posar les eines necessàries– a la recerca musical contemporània.

De la seva producció assagística cal destacar el volum Par volonté et par hasard, ric en idees i pròdig en observacions suggerents; la correspondència amb John Cage, que apunta al cor d’una de les grans cruïlles estètiques de l’època, i les seves notes sobre la Tetralogia, un apassionant recorregut analític de l’opus magnumwagnerià paral·lel a la producció de Chéreau per Bayreuth.

Boulez va posar la música al centre dels grans debats culturals de la societat. Només per aquest fet, i més enllà del seu immens i perdurable llegat, tots ens hi sentim en deute.