La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barcelona sí que és clàssica
La capital concentra alguns dels esdeveniments musicals d’aquest any
Adiferència del que passa en altres àmbits de la cultura, Barcelona sí que està a l’altura aquest any en les seves propostes de música clàssica i òpera. Gairebé no és necessari viatjar per assistir a espectacles de primera índole. El 2016 arrenca –i acaba– amb Gustavo Dudamel, que avui mateix dirigeix al Palau de la Música la Simfònica Simón Bolívar amb Yuja Wang al piano i la monumental Simfonia Turungalila de Messiaen al faristol. Amb aquest gegantí himne a l’alegria ia l’amor, doncs, amb els seus colors, estrelles i murmuris de la nit (“música de bordell”, deia el desaparegut Boulez), Dudamel llançarà el primer bidó de benzina a les sales barcelonines, per finalment tancar l’any –tal com ha estat anunciat– des del Musikverein de Viena amb el concert d’Any Nou.
Sense sortir del Palau. La següent parada obligatòria en la programació barcelonina no es farà esperar: la pianista Mitsuko Uchida es posa al capdavant de la Mahler Chamber Orchestra dilluns vinent, amb Mozart. No s’ha de considerar forçosament un esdeveniment musical, però diu molt de la matèria primera que concentra la ciutat. Esclar que abans es pot haver anat a Madrid, per assistir diumenge al recital de Jonas Kaufmann amb què Teatre Reial celebra el seu 200 aniversari. Això només per als que són molt fans del tenor muniquès, ja que el Palau l’acull al juny a compte de la cancel·lació del 2014, de manera que en una mateixa temporada la sala es permet tenir els dos tenors més aclamats del món: el 3 de febrer és Juan Diego Flórez qui puja el seu escenari amb una de cançons napolitanes. I a l’abril serà el baríton Matthias Goerne que es proveeixi amb el Winterreise de Schubert en un recital concebut per l’artista sud-africà William Kentridge.
Sobredosi de Gardiner? No, mai no es mor d’excés d’excel·lència. Però commou que tant L’Auditori com el Palau puguin comptar amb aquest déu de la interpretació del barroc en el lapsus de dos mesos: el 24 de gener ofereix la Gran Missa a Do de Mozart a L’Auditori, i el 15 de març torna a la ciutat amb els seus conjunts per a una Passió segons sant Mateu de Bach en què l’Evangelista serà ni més ni menys que el tenor Mark Padmore. Per acabar d’arrodonir la vis mística, Marc Minkowski dirigeix Les Musiciens du Louvre en el Rèquiem de Mozart (29 de març, Palau), i William Christie a Les Arts Florissants a la Missa en si menor de Bach, al juny.
Orquestres, les que més. Abans no acabi el mes hi haurà ocasió d’escoltar aquesta gran batuta que és Valeri Guerguiev, que va a L’Auditori dins del cicle Ibercamera amb la Filharmònica de Munic i –atenció– la Patètica de Txaikovski, un repertori irresistible en mans del rus. I, bé, el dia 31 serà el torn d’una de les tres millors orquestres del món, la Royal Concertgebouw d’Amsterdam, que aterrarà al Palau dirigida per Semion Bitxko per oferir l’Emperador de Beethoven i Una vida d’heroi de Richard Strauss. I la cosa no s’acaba aquí. Abans no arribi la primavera, Ibercamera programa la Simfònica de Viena amb Ádám Fischer, i porta més tard la Simfònica de Ràdio Suècia, amb Daniel Harding i Maria João Pires, i la Royal Philharmonic amb Pinchas Zukerman al violí i la direcció. I l’estiu no podria començar de millor manera, amb Brahms en mans de la Filharmònica de Viena i Daniele Gatti (27 de juny al Palau). I alerta, l’OBC es posa en mans de Lang Lang a L’Auditori, que tocarà el piano alhora que dirigirà, en una actua- ció que pot ser històrica
Jeremy Irons + Beethoven. El Liceu va marcant estil. Més que una costa, la del gener és una pista d’enlairament, primer amb l’estrena d’Otel ·lo de Verdi en la veu del tenor argentí José Cura i, dos dies després, amb el recitatiu de Jeremy Irons d’Egmont. Això és, l’orquestra Wiener Akademie dirigida per Martin Haselbök i l’actor britànic als passatges que Beethoven va incloure a la seva obra inspirada en el clàssic de Goethe.
El Liceu, per començar. Aquests mesos el Gran Teatre encadena títols que per algun motiu tenen el seu merescut atractiu. A l’esmentat Otel·lo, producció de la Deutsche Oper Berlin amb muntatge de Harald Thor –la tornada de José Cura al Gran Teatre després de llarg temps–, la segueix –o s’intercala– al febrer l’Otel ·lo de Rossini en versió concert, que interpretarà l’aclamat Gregory
Kunde, un tenor tot terreny, que ja va cantar el de Verdi aquest estiu a Peralada. El seguirà l’últim lliurament de la Tetralogia de Wagner, L’ocàs dels déus, amb l’ecotràgica posada en escena de Robert Carsen i la direcció musical de Josep Pons (Lance Ryan i Iréne Theorin com a Siegfried i Brünhilde). Però el veritablement imprescindible aquesta primavera serà Written on skin, una excel·lent òpera contemporània que dirigirà el seu propi compositor, George Benjamin, amb la Mahler Chamber Orchestra. I per a qui li agradi més els clàssics, res més adequat que un Simón Boccanegra en la veu de Leo Nucci o Plácido Domingo.
Pasqual/Pons, aposta per Mo
zart. Si el Liceu tanca aquesta temporada amb La flauta màgica, la pròxima temporada posarà en escena Le nozze di Figaro, amb Josep Pons a la fossa i Lluís Pascual a la reggia. Novetat, sí. I en certa manera atreviment, ja que en aquesta plaça de les Rambles, els Mozart mai no van vendre tan bé com... una bona Bohème.
Els imperdibles de Madrid. A l’abast de l’AVE els wagnerians tenen un esdeveniment internacional: Das Liebesverbot ( La prohibició d’estimar) de Wagner, una coproducció del Real i el Covent Garden que s’estrena aquí el 19 de febrer. D’altra banda, el teatre madrileny exhibeix el gran Parsifal que va produir el Liceu amb Zuric dirigit per Claus Guth. I planta cara amb Moses und Aron de Schönberg i De Kaiser von Atlantis d’Ullmann.
Amb avió. Valdrà la pena traves- sar el Pirineu per a la Valquíria que es veurà a Dresden dirigida per Christian Thiellemann i en la veu de Nina Stemme. O, compte, per a aquest Boris Gudonov a l’Òpera de Munic, amb Kirill Petrenko i Calixto Bieito a la reggia. Des que s’ha confirmat que substituirà Rattle a la Filharmònica de Berlín, Petrenko desperta inusitat interès: doncs bé, dirigirà també a Munic Els mestres can
taires amb Kaufmann al paper de Walter. I bé, Juan Diego Flórez serà Werther per primera vegada, amb Joyce Didonato, al Théatre Champs Elysées de París. I més exclusiu encara: Rattle a la Berliner Philharmonie acompanyant al piano un grup d’amics en sessió de cambra amb la mezzo Magdalena Kozena (9 febrer; després es repetirà al Wigmore Hall). I parlant de París, a la Philharmonie Jordi Savall ofereix al març La Resurrezione de Händel (i és que no es veurà a Barcelona).