L’endemà de Reis

La gent del Poblenou de la meva edat associen el matí de Reis amb el paper d’embolicar d’Almacenes Triunfo, una botiga de joguets que hi havia a la rambla del Poblenou, al costat d’on ara hi ha la perruqueria Compte. Era un paper blanc, amb unes rodones grogues i negres. Pel mig hi devia posar el nom de la botiga. Quan et llevaves per veure què t’havien portat els Reis (a casa, per donar-hi realisme, els regals apareixien a l’habitació dels meus pares, que era l’única que tenia balcó al carrer) veies el paper amb les rodones grogues i negres: Almacenes Triunfo! Les rodones tenien una força suggestiva bestial. Fins al punt que recordo el paper d’embolicar i he oblidat, en canvi, molts dels regals que embolicaven. En aquella època no s’entenia que si un paquet ja estava ben embolicat es tornés a embolicar. No era com ara, que a sobre del paper de la botiga s’hi posa paper de regal, i de vegades un farcit, perquè no sigui tan òbvia la forma del que hi ha a dintre. Quan els meus nebots eren petits i hi havia la gran desembolicada general, jo em cuidava d’anar fent boles de paper i anar-les ficant en bosses perquè no es barregessin embolcalls i joguines. Quan era nano hi havia molt menys papers i feien molt més efecte, em sembla a mi.

Després sortíem per les cases: primer la veïna del costat (mentre vam tenir veïna), la tia Enriqueta i finalment anàvem a dinar a casa dels avis, amb els tiets. Tornàvem a la tarda esgotats, sufocats. Alguna joguina desitjada s’havia quedat a casa dels avis perquè hi poguéssim jugar quan els anéssim a veure (els cotxes teledirigits que gràcies a aquesta precaució familiar encara rutllen: no hi vam jugar mai gaire). Aquella nit del dia de Reis, hi havia una mica de butlla. Si teníem, per exemple, un madelman nou, li muntàvem la parada a la tauleta de nit. I com que era la llitera de dalt, semblava que s’estava, amb el barret de tramper fet amb una pell de guineu, a la vora d’un penya-segat que acabava al llit de sota.

I ara som on volia anar: l’endemà. Totes les joguines dins de les capses, apilades per mides, de la més grossa a la més petita, damunt d’una cadira a la cambra de cosir. Les caixes que encara no s’han esparracat dels angles. A dintre, els emmotllats de plàstic amb les formes de les figures i totes les peces petites guardades en bosses. Tot i que ja s’havia perdut, no ho sé, la cantimplora del tramper o un tirant de la porta de la nau espacial. La pèrdua ens semblava terrible: què seria un dia de Reis sense alguna peça petita perduda o esquerdada? “Abans de treure una altra joguina, guardeu aquesta que fèieu servir”, ens deia amatent la mare. Era el que, més o menys, miràvem de fer. Hi havia el desig de prolongar, si més no fins al dia 9 que començava l’escola, la promesa de novetat del dia dels Reis, evitar que les joguines noves es barregessin entre si i sobretot que es barregessin amb les velles, que representaven tot allò que volíem deixar enrere. Ara dirien que celebràvem el solstici d’hivern.

La pèrdua semblava terrible: què seria un dia de Reis sense alguna peça petita perduda o esquerdada?