La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Però qui té temps per veure totes les fotos que fa?”
Tinc 51 anys: fins als 50 creia que havia aconseguit més del que esperava; ara començo a dubtar-ne. Vaignéixera París. Tinc un fill de 25 anys que veuelcinemai, pertant, lare alitatambuna fragmenta ció i acceleració que em són alienes. Ensenyo a l’Institu
Jo era dibuixant: m’apassionava el còmic i vaig començar a experimentar amb vídeos fins que Björk me’n va encarregar un i aquell encàrrec em va posar en òrbita. I me’n vaig anar a Los Angeles... Per a què? Per trobar un guió i diners per rodar-lo, dirigirlo i fer una bona pel·lícula.
Era tot un pla. Vaig llegir molts i molts guions...I sap què vaig descobrir?
...? Que avorrien: eren dolentíssims. Fins que li vaig comprar a un venedor, allà t’ofereixen pel carrer els guions clàssics, el de Taxi driver...
Bona compra. ...Fantàstica, perquè era apassionant: es llegia com una novel·la! I aquesta és la primera lliçó de Hollywood: que un bon guió: o es llegeix com una bona novela...O no és bo.
Quina va ser la segona? Troba la teva tribu creativa. I jo vaig conèixer Spike Jonze, el de Cómo ser John Malkovich, i Charlie Kaufman i Malkovich, esclar.
No és mala tribu. Vaig comprar un guió i vaig dirigir Human nature, que va passar desapercebuda, però em vaig quedar amb l’obsessió que som memòries si és que som alguna cosa. I amb aquesta obsessió vam rodar Eternal sunshine of the spotless mind.
Estrenada aquí com a Olvídate de mí. I em van donar un Oscar. Vaig tenir la sort d’haver crescut en la cultura pop, que és encara la millor manera de connectar; i d’haver fet un munt de vídeos musicals... Vostè va inventar la tècnica del bullet ti
me, que van fer servir els Rolling en vídeo. I a Matrix, i el cas és que vaig haver d’acceptar el poc que em van donar per copiar-me.
La cultura pop no està una mica passada? El pop d’altres temps és el clàssic d’avui. Però el meu fill veu el cinema amb altres ulls.
Com? Veu la reproducció de la realitat -i, per tant, la pròpia realitat– de forma més fragmentada i accelerada. Per gaudir de la ficció, necessita emocions fortes i sobtades que després s’esvaeixen per donar pas a d’altres d’igualment ràpides que també duraran poquíssim...
Com un videojoc. ...La quantitat de violència de què gaudeixen els xavals a una acceleració endimoniada és insofrible per a mi, però ell hi troba valors estètics que a mi em resulten aliens.Però jo no dic que siguin millors ni pitjors que els nostres.
El seu fill, a més, té, com tots, una càmera, que és el mòbil, sempre a la butxaca . I això també em sembla fascinant, perquè està canviant nostra manera de ser.
Com? Bé, jo no tinc respostes i encara menys judicis, però sí algunes preguntes...
Endavant! La primera me la faig cada vegada que surto al carrer i veig turistes: però qui té temps avui dia per veure totes les fotos que pot arribar a fer?
Suposo que les miren d’una altra manera. Avui fan les fotos per fer-les; aquest és el plaer: i només les miren una vegada just després d’haver-les fet. Senzillament, perquè cap d’aquests fotògrafs compulsius no té ni tindrà prou temps per tornar a mirar-les.
Potser no necessiten tornar a veure-les. És l’oposició a la manera com va néixer la fotografia: es trigava hores a preparar i fer la foto; la posaves en un lloc ben visible i tu i els teus fills la contemplàveu tota la vida.
La foto del casament, la del bateig... De la mateixa manera, abans s’assaboria una emoció, un instant, s’intentava atresorar en la memòria aquesta impressió i decantar-la amb subtilesa amb els anys fins a trobar-hi tot el seu sentit amb l’esperança que donés més a la resta de la teva existència...
Sembla que l’art també ho intenta, això... I jo no dic que la cultura d’avui sigui pitjor o millor: és diferent. De fet, encara em sembla al·lucinant que quatre tipus inventin en un matí una aplicació a Silicon Valley o en qualsevol altre lloc i que en un parell de mesos canviï completament les nostres vides.
En quin sentit? Vostè porta un mòbil que serveix per a tot...
És molt útil per enregistrar Contres, però veig que el seu és un mòbil paleolític... El meu? Ah, sí! En tinc de sobres.
No el deu portar perquè és esnob? Ja m’agradaria saber molt d’aquests estris moderns, però és que no n’aprenc.
Però amb un de bo podria rodar. És veritat que m’encanta rodar documentals, però no importa com. L’important és estar preparat per deixar-te sorprendre.
Com ho aconsegueix? Al documental sobre Noam Chomsky vam planificar molt per tal de deixar que ens sorprengués allò que ens passava al seu costat. Abans, perquè el cinema aconseguís rodar alguna sorpresa, amb aquelles enormes càmeres i llums, havien de ser sorpreses molt ben preparades.
Res a veure amb el cinema fórmula. Si et jugues milions en una pel·lícula, és normal que utilitzis software per assegurar la fórmula d’èxit. Per això, les pel·lícules de la indústria s’assemblen tant i se’n multipliquen les seqüeles. I està bé, però m’interessa més un Resnais, que no va repetir mai res en una de les seves pel·lícules, per això encara les pots veure ara i semblen d’estrena.