De la il·lusió a l’il·lusionisme

LA campanya electoral catalana ha començat. Tot el que està passant en les últimes hores és teatre pur. Tornem al tacticisme per deixar en evidència l’altre, per guanyar el joc al soci. Qui és el culpable i qui és la víctima d’haver encallat el procés? Reunir-se amb la CUP després de la tremenda reprimenda en públic d’Artur Mas era la cosa més semblant a fer volar coloms. Anna Gabriel ho va dir ben clar tot i que s’ha destacat poc. Però havia de semblar que s’han fet tots els esforços possibles per forçar un acord: ningú no vol aparèixer com el responsable d’haver empaquetat el procés per deixar-lo a la consigna. La manifestació de l’ANC a la plaça de la Catedral a favor de la investidura de Mas i la convocatòria d’una contramanifestació de #MasDeixaPas forma part d’aquesta escenificació. CDC i ERC juguen la seva pròpia partida de cara al 6-M. Ningú no vol aparèixer com el que ha trencat Junts pel Sí. Els republicans pensen que els ha arribat l’oportunitat de convertir-se en la primera força electoral catalana. En privat proclamen que són la Convergència del segle XXI. CDC sap que no està en el seu millor moment i s’estimaria més diluir responsabilitats en la coalició, cosa que els donaria temps per refundar el partit sense fer sensació de derrota en el cas que perdin el lideratge que han tingut durant tants anys.

L’últim disbarat que s’ha filtrat és que Mas hauria proposat a Oriol Junqueras un govern de Junts pel Sí fins al març, encara que no hi hagués el vistiplau de la CUP a la investidura. Un executiu en funcions que en substituiria un altre igualment en funcions? Delirant, com si la Generalitat fos el Monopoly. Seria una manera de fer més difícil la negativa d’ERC a la coalició, però sobretot seria l’últim número de prestidigitació de la política catalana, on s’ha passat de la il·lusió a l’il·lusionisme. Amb el problema que als mags se’ls veuen els trucs.