Entre unitat i diversitat

Michel Wieviorka analitza les desigualtats en la societat europea: “Les referències a la unitat, fins i tot a la unió, per exemple per fer front al terrorisme o a les dificultats econòmiques, tenen dues funcions principals. O expressen un nacionalisme hostil a tot allò que pugui alterar la identitat nacional o l’homogeneïtat lingüística, cultural o ètnica del poble (...) O bé conviden la societat a superar les seves diferències en nom de la lluita per la seva supervivència o la seva integritat”.

Una societat, sigui quina sigui, és alhora una i plural. Quan es prova d’insistir en la unitat d’aquesta societat, fins i tot artificialment, els periodistes, els intel·lectuals, els agents polítics recorren a un vocabulari que no és el mateix que quan es tracta de considerar el que separa o divideix el cos social. I en tots dos casos es perfilen greus perills quan es tracta exclusivament d’una possibilitat o una altra; només del que crea la unitat, de manera exclusiva, o únicament del que forma la diversitat.

Per parlar d’unitat es recorre, en primer lloc, a la idea de nació o, de vegades, a la de pàtria. La nació és, en si mateixa, objecte de definicions més o menys contradictòries, fins al punt que és possible proposar tota classe de duos oposats entre si per donarne compte: per uns la nació és una expressió de la modernitat que la va crear, i per altres s’arrela en la tradició i l’hostilitat a la modernització; per alguns presenta un caràcter històric, fins i tot völkisch, pel que fa en aquest cas a la cultura i, en últim extrem, a la sang, i per altres presenta un caràcter polític, és oberta al món, acollidora o, al contrari, tancada, delerosa d’homogeneïtat cultural o ètnica. Etcètera. Així mateix, la unitat d’una societat s’expressa evocant un poble, un terme vague, fàcilment ambivalent, ja que en el discurs polític no sempre se sap si el poble és bo, legítim, sobirà, just o, al contrari, dolent, versàtil, manipulable. I, si el poble és un subjecte històric, comprèn tota la població, no exclou les elits, els privilegiats?

Ha passat, i passa, que les idees de nació o de poble són emancipadores, tan distants com és possible de tota classe d’odi, de tota crida a tancar-se sobre si mateixa, de tota intolerància. Tot i això, en aquests temps de crisi el que s’observa és més aviat, generalment, d’una altra naturalesa, composta de rebuig i desconfiança davant l’alteritat i, fins i tot, de vegades, davant el soroll de botes.

Les referències a la unitat, fins i tot a la unió, per exemple per fer front al terrorisme o les dificultats econòmiques, tenen dues funcions principals. O expressen un nacionalisme hostil a tot el que pugui alterar la identitat nacional o l’homogeneïtat lingüística, cultural o ètnica del poble: és, més aviat, el cas de forces contestatàries, de moviments, de partits d’oposició més o menys racistes, antieuropeus o xenòfobs. O bé conviden la societat a superar les seves diferències en nom de la lluita per la seva supervivència o la seva integritat: és el cas de la part dels poders establerts que proven d’obtenir legitimitat. En tots dos casos l’horitzó és el mateix: la democràcia resulta debilitada, l’autoritarisme amenaça i les divisions internes en la societat ja no tenen ni espai ni enfocament polític possible.

Els nacionalismes impulsats per minories que es volen emancipar del marc imposat per un Estat nació major, per exemple a Escòcia, Còrsega o Catalunya, poden eludir en un grau o un altre aquestes tendències mentre mobilitzen forces contestatàries conduïdes per un ímpetu democràtic, ja refusin tot racisme o xenofòbia, ja rebutgin explícitament la violència. Però és inevitable preguntar-se sobre el futur que traçarien si assolissin les seves finalitats i si la idea nacional continués animant i coordinant l’acció però, aquesta vegada, d’un poder establert i no d’un moviment en lluita.

Durant molt temps el vocabulari relatiu a les diferències a l’interior d’una societat s’ha vist dominat per la qüestió social. Uns parlaven, per exemple, de classes o de mo- viment obrer; altres, de desigualtats i d’estratificació. Però des de fa més de mig segle sembla que la diversitat es viu, en primer lloc, en termes culturals i, creixentment, religiosos. Així doncs, es pot revelar inquietant no en si mateixa, sinó a raó de les tensions que suscita. El principal desafiament és, en aquest cas, el de l’enfocament polític, de manera que les diferències puguin conviure entre si.

Aquest enfocament pot resultar rebutjat o d’abast impossible, per exemple arran de tendències autoritàries o nacionalistes que ja s’han esmentat o que el sistema polític està, ell mateix, en crisi, incapaç de respondre a les expectatives provinents de la societat. Quan la qüestió social semblava imposar-se a qualsevol altra podia adoptar l’aspecte d’un conflicte estructural que oposava el moviment obrer, els seus partits i els seus sindicats als amos del treball. Aquest conflicte ha impulsat durant molt temps la vida política, i fins i tot ha arribat a passar que revesteix una forma violenta; ha constituït oportunitat, en el cas de nombroses societats, d’aprendre la gestió institucional i política de les institucions. Però actualment les diferències a tot arreu són religioses o culturals, i no únicament socials, cosa que dificulta aquesta gestió.

En aquestes condicions els sistemes polítics segueixen diversos tipus d’evolució contrastats que donen fe de les immenses dificultats a l’hora d’abordar les diferències, ja siguin socials, culturals o religioses, o bé, com sol ser generalment el cas, es combinen segons aquests diversos registres de mil i una formes i sobre un teló de fons d’individualisme generalitzat. En alguns països el paisatge polític es fragmenta i deixa de poder caracteritzar-se per una oposició binària entre dues principals visions possibles, com és el cas d’Espanya actualment. En d’altres, un vell sistema institucional i polític estàtic i rígid només deixa espai nou a la perifèria; és el cas de França, on l’única novetat política des de fa aproximadament mig segle ha estat la creació i auge del Front Nacional. I en altres països les divisions polítiques s’esborren o s’edulcoren en profit d’un acord de programa al més alt nivell, potser la resposta menys dolenta; és el cas d’Alemanya, on Merkel governa amb la socialdemocràcia.

Com menys gaudeixen les diferències socials, culturals o religioses d’un tractament institucional o polític satisfactori, més es converteixen en font d’ignorància i d’inquietud, mentre es reforcen al si del grup dominant les tendències a l’autoritarisme i a les crides a la nació.

Així doncs, jugar l’única carta de la unió és oblidar les injustícies socials o les exigències de reconeixement que emanen de grups culturals o religiosos, circumstància que no farà més que radicalitzar part dels seus membres. Com més greu és l’oblit, més s’assembla a una negació. Tot i això, no posar en relleu el que divideix equival a ser indiferent al vincle social i a la pertinença a una comunitat nacional o a un poble; és arriscar-se a la radicalització i, d’aquí, a perspectives pròpies de conflicte civil, de ruptura violenta, terrorista o revolucionària.

Les democràcies només podran evitar grans drames combinant, i no oposant, aquests dos principis, tot i que contradictoris, de la vida col·lectiva que són la unitat i la divisió. Això implica el rebuig de l’autoritarisme, però també el de la violència; el rebuig del nacionalisme, però també el reconeixement de la necessitat d’un marc cultural i simbòlic dotat de sentit per a tothom; la preocupació per transformar la crisi econòmica, social i política en debats i en conflictes institucionalitzables. Un programa ben bonic per a l’any que comença!

Des de fa més de mig segle sembla que la diversitat es viu en termes culturals i religiosos Les democràcies han de combinar dos principis contradictoris de la vida col·lectiva com unitat i divisió