Torna el català emprenyat

Explica Gaziel en la seva gran crònica del Sis d’Octubre, un text que hauria de figurar entre les lectures dels escolars catalans, que en el moment més confús del fracassat aixecament de la Generalitat republicana, de matinada, la ràdio es va posar nerviosa i va començar a emetre unes proclames cada vegada més enceses i sentimentals, intercalades amb cançons, himnes i sonates populars. Ja que la discoteca era limitada –1934–, les peces s’anaven repetint, mentre l’speaker anunciava que la situació estava sota control de la Generalitat, quan en realitat Lluís Companys ja negociava la rendició amb el general Batet, i el conseller de Governació, Josep Dencàs, l’home de l’estelada, preparava la fugida.

(Una dada poc coneguda sobre l’heroic Dencàs, que va acabar fent tractes amb els feixistes italians: a mitja tarda del dia 6 d’octubre del 1934, Companys li va ordenar per escrit que arriés la bandera independentista de la seu de la conselleria, ja que no es proclamaria la secessió de Catalunya, sinó “l’Estat català dins la República Federal Espanyola”).

Gaziel explica en la seva crònica ( La Vanguardia, 9 d’octubre del 1934) que les últimes cançons emeses van ser Els pescadors, de Clavé, Les fulles seques, de Morera, Els segadors, La marsellesa i La santa espina. Al cap de poc s’anunciava la capitulació.

Al llarg de la jornada d’ahir, alguns comptes de la xarxa social Twitter, el dispositiu digital que canalitza més bé l’excitació política –també l’enginy, també el deliri–, semblaven reproduir en format postmodern les hores al·lucinants que el millor periodista català de tots els temps va viure engan- xat a un aparell de ràdio a casa seva, a Vallvidrera, una nit d’octubre de fa més de setanta anys. Proclames, consignes inflamades, moralina, molta moralina, retrets, alguns insults, crides urgents, “Volem acord, volem acord!”, mentre la legislatura que havia de proclamar la independència de Catalunya en només 18 mesos gira en el remolí del desguàs.

Ahir a la nit hi va haver algunes manifestacions per instar l’acord i en la que va tenir lloc davant la catedral de Barcelona hi va reaparèixer el personatge més característic dels últims deu anys a Catalunya. El català emprenyat. Uns manifestants demanaven acord a seques. D’altres exigien que Artur Mas faci un pas enrere. Primeres escaramusses electorals. Tots corejaven: “Volem acord, estem emprenyats!”. Escena mediterrània. Melodramàtica, teatral, amb tocs dalinians. A les ambaixades estrangeres a Madrid estan sorpresos. Alguns s’ho havien pres al peu de la lletra.

En aquesta hora confusa hi ha molta gent de bona fe a Catalunya que està sincerament adolorida. Van voler creure que les fronteres interiors de la Unió Europea es poden modificar en un ambient de festa major. N’hi hauria prou amb quatre manifestacions, magní- fiques, enormes i admirables, sense un vidre trencat, per remoure els límits d’un imperi en crisi, amenaçat per la versió més salvatge del terrorisme islàmic, amb una guerra silent que ja ha costat més de sis mil vides al front oriental (Ucraïna) i amb un risc seriós de deserció al front occidental (Gran Bretanya).

No podia ser, no ha pogut ser i no podrà ser. Hi va haver gent que ho va advertir, sense insultar ningú. No pot ser, perquè la majoria de la societat catalana no està convençuda d’aquest camí, com va quedar ben clar el 27-S. Després de l’espectacle d’aquests dies, encara menys. Són hores tristes per a molta gent que no ha actuat amb cinisme.

Avui a Barcelona es lluita per no aparèixer com el culpable del fiasco. I aviat començarà el combat de judo més espès entre CDC i ERC. Tema: mantenir o no la coalició Junts pel Sí davant la repetició electoral del març.

Catalunya té força per sacsejar la política espanyola, no per trencar-la. No hi ha majoria a Catalunya per trencar res; sí que n’hi ha per suscitar un gran debat a Espanya. Aquest debat ja forma part de la nova dialèctica creada el 20 de desembre. Estem davant un temps polític nou. Els partits catalans saben que la situació s’ha de reconduir cap al pacte. ERC ho vol fer encapçalant una majoria d’esquerres amb els Comuns i Podem, en la qual hi podria arribar a haver el PSC. Artur Mas, vol evitarho amb la gàbia de Faraday anomenada Junts pel Sí, perquè el centre continuï al capdavant. No hi ha més cera que la que crema. Els partits estan en el secret i molts dels seus votants continuen estant en el sentiment.

Hi ha hagut una inundació tal de sentimentalisme polític a Catalunya que d’entre les aigües, d’entre la confusió, l’embolic i la comicitat, ressorgeix ara el català emprenyat.

Estupefacció a Madrid davant l’espès combat de judo entre els partits sobiranistes El nou dilema català es va perfilant: front d’esquerres o reedició de Junts pel Sí