Paràgraf d’èmfasi

En el cas que el director financer d’una empresa de l’Ibex 35 desviés fons socials sense cap justificació, el president hauria de dimitir, no per lladre, però sí per incompetent. Se li diria: com pretén assumir les responsabilitats d’aquesta empresa si no s’assabenta del que fan els seus col·laboradors més pròxims? I si, astut, s’embarqués en un esgarriament, que genera una pèrdua continuada de mercat i de beneficis, seria fulminat.

Per què esmercem tant d’esforç a preservar la lliure competència, l’obligació d’informació, la limitació de les manipulacions de mercat i quan es tracta de l’àmbit polític, tot l’equivalent ho llencem a les escombraries? Per quin motiu estaríem, com a ciutadans, menys protegits que com a accionistes, rebent menys informació i menys garanties que la informació sigui veraç?

Els auditors utilitzen, ex abundantia cordis, l’expressió “paràgraf d’èmfasi” per fer una advertència, emfatitzar un afer que consideren important o assenyalar incerteses –susceptibles de generar dubtes– sobre la capacitat de l’auditat de poder continuar la seva activitat. Les tres paraules fantàstiques no deixen de tenir detractors que les perceben com a gasoses i entenen que estan pensades per salvar responsabilitats.

La proliferació de concursos de creditors destaca la urgència a alertar sobre riscos derivats de la revisió de comptes, a fi de garantir la fiabilitat de les dades amb què accionistes, treballadors, clients i proveïdors prenen les decisions.

Els partits que es presentaven a la recent campanya electoral amb expectatives raonables haurien d’haver aclarit les seves posicions davant eventuals acords de coalició, que se sabia que caldrien per a la governabilitat. La decència també exigiria que els futurs electors haguessin conegut, en detall, els antecedents abans de dipositar la papereta. Però això no es fa perquè del que es tracta és d’aconseguir o consolidar el poder.

Les dades de l’auditoria pública que du a terme el Tribunal de Comptes, cada quatre anys, per fiscalitzar la despesa de diners públics, ni solen saberse a temps ni tenen efectes sancionadors immediats, per la qual cosa el comú dels mortals no està en condicions de fer-ne el seguiment. Tot i això, seria saludable revisar les contingències –litigis pendents, incerteses i circumstàncies que poden despertar dubtes sobre la seva pròpia subsistència– dels partits abans que compareguin a nous comicis. Difícil intent tenint en compte les males maneres en ús.

Recorrent les contingències de caràcter penal –gairebé totes per casos de corrupció– que continuen sub iúdice i afecten el Partit Popular, el Partit Socialista i Convergència Democràtica de Catalunya, ens trobem que les darreres eleccions s’han celebrat amb quatre expresidents autonòmics pendents de judici, dos dels quals per un presumpte mal ús de fons públics –frau dels ERO–, un altre per un enfilall de presumptes delictes relatius a l’ús impropi de béns públics, i un més per haver convocat un referèndum amb presumpta desobediència dels mandats legals i institucionals.

Cal afegir-hi seus embargades o sota sospita –una dotzena de Convergència i la central del Partit Popular–; tres tresorers, en diferents moments, empresonats, un dels quals acusat d’amagar la fotesa de quaranta milions d’euros a Suïssa sense aclarir-ne la procedència ni els possibles còmplices; famílies senceres de polítics sota la lupa de policies, jutges i fiscals (la més significativa la de qui virregnà durant més de trenta anys a Catalunya i va insinuar alguna cosa sobre l’“arbre i les branques” durant una comissió d’investigació del Parlament); més de quatre-cents imputats i un exvicepresident per a Afers Econòmics investigat per frau fiscal i altres delictes potencials.

Aquesta simple relació desborda el que els auditors tractarien com un simple paràgraf d’èmfasi. Es tracta, més aviat, de diversos volums de tripijocs de diferent quantia que ajuden a explicar els resultats amb què els electors han castigat els tres partits.

No s’hauria de tornar a celebrar una campanya electoral sense donar prèviament explicacions detallades a la junta d’accionistes –trenta-sis milions d’electors– de les incidències ocorregudes i pendents de sanció en l’exercici de quatre anys, abans que els electors emetin un vot que els compromet per a quatre anys més.

El paràgraf d’èmfasi és una imitació del semàfor circulatori en groc. Però el que hi ha aquí és un cúmul de llums vermells suficient perquè no es miri cap a una altra banda, com si no passés res. La sanció moral comença a desemmandrir-se i ser una realitat a les urnes, però els culpables i els seus còmplices han de sentir el repudi social i després passar per la caixa de l’Oficina de Recuperació i Gestió d’Actius per tornar el que han robat o reparar l’import íntegre dels danys causats.

Així que, sense canvis profunds, no hi ha paràgraf d’èmfasi que valgui.

Seria saludable revisar les contingències dels partits abans que compareguin a nous comicis

IGNOT