Símbols i signes

Un símbol desballestat? Un altre? Qui no recorda el quadre de Goya en el qual apareixen dos tipus clavant-se patacades? Sí, el Duelo a garrotazos. Un mural traspassat a llenç. De la Quinta del Sordo al Prado. Davant la dificultat i els desperfectes, el restaurador va optar per cobrir de terra les cames dels personatges. Enterrats i envestint-se, no podien escapar al seu destí, i, així, al drama se li afegia més drama. Originàriament, els duelistes lluitaven sobre un camp d’herba. Sabent-ho, avui l’escena passa de tremendista a tremenda. D’una bestialitat atroç, masculina i ancestral, a gairebé una pràctica de pijos de l’època. Potser, no del tot. La plebs a pals i els cavallers a pistola i amb regles. De ferotges com- batents a fins estilistes de la branca. Acceptem els matisos. Coneixent les correccions en el quadre caldrà anar buscant noves metàfores per descriure el guerracivilisme espanyol? O, en tot cas, erigir un monument a l’autor de la restauració, el senyor Martínez Cubells, per la seva contribució a la riquesa al·legòrica de la pell de brau? Els intel·lectuals, en la seva saviesa, diran que tot és matèria viva impregnada de símbols que han de ser interpretats, actualitzats, revisats… Així, el quadre, passa d’imatge simbòlica a una escena costumista. Més o menys.

Francisco de Goya y Lucientes, Don Paco El de Los Toros, Paco Goya; va ser un artista dur i profund, que va pintar a cops de colze i blasfemant. Impietós amb la cort i la noblesa, amb els seus retrats els va posar davant un mirall cruel. Un gran entre els grans. Però tendre amb la duquessa que va pintar avançant-se a la moda de la depilació integral. Picasso, un altre iber amb bemolls, va voler donar la rèplica a Goya i pintar la seva descendent la duquessa contemporània. Imponderables: segur que ni per ella ni per ell no se n’aniria en orris l’assumpte. Una pena per a l’art, la història i els senyals ibèrics.

Hauríem de tractar amb més compte els nostres símbols; ens en van quedant pocs. Respectar-los és respectar-nos a nosaltres mateixos. I ni a una societat ni a una persona no l’afavoreix quedar-se a la intempèrie emocional. O referencial. O cultural. Quan no tenim les coses utilitzem símbols i signes. I de vegades signes de signes. A un país, i també a un home, sempre se’l reconeixerà pels seus senyals culturals, per la seva història. Per la seva flama i per la seva passió. I pels seus símbols i institucions.