Promiscuïtat

Vam passar dos dies en un hotel de muntanya que ha estat devorat per una cadena hotelera. Aquesta crisi consisteix que els peixos grossos es cruspeixin els petits. Els preus aquí s’han mantingut, però els gots de vidre ara són de plàstic, les estovalles, de paper, i els coixins, de broma. El cambrer de la cafeteria ha estat substituït per una màquina expenedora, i el personal de recepció s’ha reduït a un home suós que penja compulsivament els telèfons que no paren de sonar. Com que a l’habitació falten tovalloles, i el recepcionista sembla a la vora del col·lapse, ens endinsem a cercar-ne en una zona exclusiva per a personal autoritzat. Ens intercepta una dona petita i amable que diu que és d’administració i assegura que s’ocuparà personalment que el personal adequat ens porti les tovalloles. El personal adequat no fa acte de presència, i quan ens asseiem a sopar, la dona petita administrativa resulta que ara és la cambrera. Ens explica que els ha fallat personal perquè són unes dates complicades, i que servirà ella les taules encara que no en té ni idea. L’ajuda un jove marroquí que tampoc no sap ni on paren els setrills. Preferim no tocar el tema de les tovalloles per no continuar barrejant coses.

A l’hora d’esmorzar, la dona petita administrativa, amb ulleres i bastant ronca, torna a ser cambrera. Ens comenta que se’n va anar a casa a la una de la matinada i que ha començat a preparar esmorzars a les sis, perquè els ha fallat personal perquè aquestes dates són complicades. Quan anem a dinar, la petita administrativa, molt ronca i amb els ulls vermells, està ensenyant l’ofici de cambrer, del qual no té ni idea, a un elegant equatorià. Ni rastre del jove marroquí. Durant el sopar, l’elegant equatorià s’ocupa en solitari de les vint taules, amb una calma absoluta a la qual ens afegim per una barreja de mandra i solidaritat. Ens tranquil·litza pensar que l’administrativa ronca està descansant. Encara que ens preocupa sortir i trobar-nos-la segant el jardí. O netejant els lavabos. Si bé ens agradaria dir-li que hem estat pensant que el personal falla en aquestes dates tan complicades quan no se li ofereixen contractes seriosos que el comprometin, sinó contractes porqueria que obliguen a treballar amb l’ai al cor, del que faci falta. Que la pèrdua de drets dels treballadors és tan dolenta per al treballador com per al producte que surt de la seva feina de merda. O sigui, que l’estat de l’obrer repercuteix en la seva obra, i ens incumbeix a tots, perquè cada peça de l’arquitectura d’una societat s’equilibra en les altres. I que aquesta promiscuïtat laboral és la suposada creació d’ocupació de la reforma laboral medieval, que ens converteix a tots en paper higiènic. Però això la dona petita ja ho sap, que per alguna cosa treballa en administració en les seves estones lliures.

Aquesta promiscuïtat laboral és la suposada creació d’ocupació de la reforma laboral medieval