Confusió de sentiments

La cadena Arte ens continua proposant programes singulars que ara ja podem veure en directe a la seva pàgina web, que funcionen com un mirall reflexiu sobre el present i el futur de les nostres societats. Com a exemple, el dia de reis Arte ha estrenat el documental Stefan Zweig, història d’un europeu, en el qual s’interroga sobre els motius de l’inesperat suïcidi de l’escriptor vienès, juntament amb la seva dona, Lotte, el 22 de febrer de 1942 a la localitat brasilera de Petropolis, on la parella s’havia exiliat.

A partir d’aquesta noticia inicial, el documental dirigit per Jean-Pierre Devillier i François Busnel indaga en els successius estats d’ànim de Zweig al llarg de la seva vida, partint del seu entusiasme en el cercle cultural vienès, l’èxit progressiu de la seva literatura, el seu desig de viatge, el descobriment de Freud i d’altres referents i, finalment, el seu profund pessimisme per la ruptura d’Europa i el seu exili com a conseqüència de l’emergència del nazisme.

Es tracta per tant d’un retrat indirecte d’una doble pèrdua individual i col·lectiva: la de l’amistat, exemplificada en la diàspora progressiva dels seus referents contemporanis, però també la desaparició d’una idea d’Europa, d’una possibilitat de cosmopolitisme i d’intercanvi de coneixements que Zweig sent com decididament truncada.

Un dels moments més interessants del documental se centra en la correspondència entre Zweig i Joseph Roth, dos jueus errants que s’intercanvien en les seves cartes la constatació de la fi d’una època, però també de la necessitat de no renunciar a la literatura, de resistir des de l’escriptura i la solitud. Fins que la tragèdia de la fi s’acaba imposant.

Un dels aspectes claus de la programació d’una cadena cultural és eixamplar el punt de vista dels espectadors, i ser sensibles a problemes europeus que van més enllà de la percepció nacional. La necessitat d’una programació d’aquesta ambició és la que acaba donant un perfil innovador, perquè suposa entendre com a propis els problemes dels altres, plantejats en alguns casos com a drames individuals que ressonen com a fets col·lectius. Seguir, en aquest cas, l’evolució interior de l’autor de Carta d’una desconeguda o de Confusió de sentiments des de l’entusiasme fins al suïcidi suposa entendre la pèrdua com a europeus d’un nucli cultural com el que va suposar la Viena de la primera part del segle XX. Però també ens fa entendre el desconcert, el pessimisme atroç, la sensació de final absolut d’una època atacada per les forces de la foscor.

La visió del documental ens fa sentir que tot i la fotografia de Zweig i Lotte morts abraçats al llit, amb que conclou, el seu llegat no ha desaparegut, gràcies a la seva literatura, ara més viva que mai.

El cas exemplar de Stefan Zweig demostra que una obra, una idea i un sentiment no acaben mai de morir si els lectors i els espectadors la sostenen al llarg del temps, com a forma de transmissió. I si la televisió ens permet recordar-ho, com ha estat en aquest cas.

Un dels aspectes claus de la programació d’una cadena cultural és eixamplar el punt de vista dels espectadors