Diva de la postguerra

SILVANA PAMPANINI (1925-2016) Actriu italiana

En els durs temps de la postguerra, Itàlia, com la resta del món, necessitava alegria i somnis. L’eclosió de les anomenades maggiorate –Gina Lollobrigida, Lucia Bosè, Sophia Loren, Silvana Mangano–, aquestes dones espectaculars que omplien per si soles la pantalla, van contribuir gairebé tant al miracle italià com la Fiat i el seu mític Cinquecento. Silvana Pampanini, morta a Roma el dia de Reis a l’edat de 90 anys, va ser una de les primeres i més famoses dives d’aquell període històric, un autèntic sex symbol en un país de latin lovers i de confessionaris. Es va fer cèlebre també a França, on li deien Nini Pampam, i fins i tot al Japó, l’emperador del qual, Hirohito, li va regalar una nina, una espasa de samurai i cinc quimonos.

Pampanini, geni i figura, que feia uns quants mesos que estava ingressada en el policlínic Gemelli, va mantenir la coqueteria fins al final. Els deia als metges que tenia cinc anys menys. Continuava maquillantse i, si feia falta, utilitzava perruca. Mai no es va recuperar d’una operació abdominal a què la van sotmetre l’octubre passat i que es va complicar.

Nascuda a Roma al si d’una família vèneta, Pampanini semblava predestinada a seguir els passos de la seva tia Rosetta, notable soprano. La noia va estudiar al conservatori de Santa Cecília i tenia una bona veu, fins al punt que, a la seva carrera cinematogràfica posterior, sempre era ella mateixa la que cantava quan ho exigia el guió. Però la trajectòria lírica es va frustrar després de participar en el concurs de Miss Itàlia, el 1946. Allà es va produir una típica escena italiana, una martingala inversemblant. Pampanini havia sortit derrotada per pocs vots. Va ser tan furibunda la protesta del públic masculí, rendit a la sensualitat de la bonica ragazza –1,74 metres d’altura, ulls de tigressa i corbes perilloses–, que el jurat va haver de rectificar. Li van acabar donant també la victòria ex aequo amb Rossana Martini. Les portes de Cinecittà aviat se li van obrir de bat a bat. Va rodar més de seixanta pel·lícules i va participar en nombrosos programes de televisió. Va treballar amb Alberto Sordi, Vittorio Gassman, Marcello Mastroianni i Totò, entre d’altres.

Al contrari que altres dives com Sophia Loren, Pampanini no es va casar amb cap productor. El seu agent va ser el seu propi pare, tipògraf de professió. Li pagaven molt bé. Es va permetre rebutjar les ofertes de Hollywood. L’actriu va rebre moltes propostes de matrimoni –“A la meva vida he tingut més pretendents que mals de cap”, feia broma–, si bé mai no va passar per l’altar. Va estar a punt de fer-ho una vegada, amb un home la identitat del qual mai no va revelar, però l’afortunat es va morir un mes abans del casament secret.

Segons el Corriere della Sera, a Pampanini no li van faltar flirtejos, reals o imaginaris, amb presidents –el veneçolà Pérez Jiménez i el cubà Fidel Castro–, reis –Faruk d’Egipte– i estrelles del setè art com Tyrone Power, Orson Welles, Omar Sharif o William Holden.

El seu primer film, el 1946, va ser L’apocalisse, de Giuseppe Scotese. Altres cintes cèlebres en les quals va exhibir el seu encant van ser I pompieri di Viggiù, on interpretava la filla del cap de bombers, Bellezze in bicicleta i O.K. Nerone. Pampanini es va retirar aviat de la pantalla gran, i es va convertir en una espècie de Greta Garbo italiana. El 1983 va reaparèixer en un breu i hilarant cameo amb Alberto Sordi a la comèdia Il tassinaro (el taxista). Mentre circulen per Roma, el conductor –que reconeix l’actriu però la confon amb una altra– i ella conversen animadament. Encara sensual i provocadora, Pampanini insisteix que li digui signorina, i fins i tot li mostra la cama (“si ara és així, imagini’s fa 25 anys”, li diu). El taxista li confessa que sempre es va sentir enamorat d’ella i que, quan està en la intimitat amb la seva esposa, imagina l’actriu als seus braços.

“Em veig obligat a trair-la amb el pensament –afegeix Sordi–. Em crea sensacions de torbació que, vostè ja ho sap, nosaltres, homes llatins, no podem rebutjar”.