La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un dels grans
EUGÈNE DODEIGNE (1923-2015) Escultor francobelga
Era un dels últims escultors que s’atrevia amb la talla directa d’obres gegants a l’aire lliure
El Nord ha perdut un dels seus últims gegants”, el va acomiadar Martine Aubry, alcaldessa de Lilla. Eugène Dodeigne, mort a prop de Bondues, a quinze quilòmetres de Lilla, als 92 anys, era un de tants belgues que alimenten la cultura francesa i als quals sol identificar una tossuda discreció. Per això, aquest escultor de qui des del 1999 llueix un Force et tendresse (força i tendresa) als jardins parisencs de les Tulleries i l’obra del qual està en museus i col·leccions d’Europa i dels Estats Units, és més conegut per artistes i galeristes que pel públic.
Harry Bellet, el crític de Le Monde, que el va tractar bé, descriu un home acollidor i simpàtic, capaç d’enfilar un discurs sobre algun dels seus pintors amics, però a qui era difícil arrencar-li una frase sobre la seva feina. Només accedia a ensenyar els seus dibuixos, com aquells esbossos de ballarins del Ballet du Nord que considerava gairebé com un passatemps, el testimoni d’un hivern fred que l’obligava a refugiar-se en un interior caldejat.
Perquè la seva obra fonamental, les escultures monumentals, la realitzava a l’aire lliure. I provocava calfreds al testimoni eventual. “Treballava la dura pedra de Soignies amb una perillosa radial amb diamant, que tot i això feia anar com si fos una espàtula. O sigui –va escriure Bellet–, un dels últims grans escultors que s’atrevia amb la talla directa, amb eines capaces de mutilar-lo a la menor distracció”.
Li venia de casta: nascut a prop de Lieja, el seu pare, escultor de monuments funeraris, el va iniciar en l’ofici als tretze anys. Estudia després dibuix a Tourcoing, al nord de França, i és rebut amb honors al concurs d’admissió de Belles Arts de París. Allà, al taller de Marcel Grimond, diu haver “patit una revelació”.
Es casa, viatja per França, s’estableix un temps a Vézelay, esculpeix fusta i el 1955, dos anys després d’haver tingut la seva primera exposició a Lilla, opta per la cèlebre pedra grisa blavosa de Soignies. Sense exclusivitat: també esculpirà la de Massangis, el marbre de Carrara i la lava d’Alvèrnia. Aquella exposició, a Lilla i en una galeria mítica, li permet trobar els primers col·leccionistes. Com Jean Masurel, de les col·leccions del qual naixerà el museu de Villeneuve-d’Ascq. Els entesos, que el comparen amb Brancusi, Germaine Richier o Giacometti, qualifiquen Dodeigne com “un dels escultors més importants del segle XX”.
Avalat per galeristes com Claude Bernard, a París, i amb obra en diferents museus (Anvers; Utrecht i el Kröller-Müler de Otterlo, a Holanda; Grenoble...), amb una memorable exposició al Museu Rodin el 1988 i acadèmic de Belles Arts de França des del 1999, Dodeigne és tot i això poc i mal conegut. Un exemple: la seva pintura, important, només va ser exposada el 2013, per primera vegada i en un petit museu del Nord.