La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Em resistia a ser actriu; la mare ja era una llegenda”
Isabella Rossellini, actriu, estrena ‘Joy’
Participa en la nova pel·lícula de David O. Russell amb De Niro i Jennifer Lawrence Interpreta una inversora italiana que du joies i caixmir, i és dependent de l’espòs
Tot i que no ha deixat mai de filmar, ja feia molt temps que no se la veia en una producció de Hollywood. Per això la seva participació a Joy, amb Robert De Niro i Jennifer Lawrence, és un bon recordatori del talent que té com a actriu. Filla d’Ingrid Bergman i el gran Roberto Rossellini, exdona de Martin Scorsese i llegenda de la bellesa i la moda, Isabella ha deixat empremta en el cinema amb actuacions inoblidables a Vellut blau, de David Lynch (amb qui també va estar involucrada sentimentalment); Sin miedo a la vida, de Peter Weir, i el telefilm Crime of the
century, pel qual va obtenir la seva única nominació al Globus d’Or. Als 63 anys, Isabella és, a més a més, una directora consumada, una fan de l’art experimental i la millor ambaixadora de la memòria de la seva mare, del naixement de la qual va fer cent anys a l’agost.
La va sorprendre que David O. Russell la convoqués?
Evidentment. A més a més, quan em va trucar, en lloc de fer servir la línia regular de telèfon, va fer servir el Facetime, una cosa que jo no havia utilitzat mai. Vaig veure que apareixia una cara que no coneixia, i quan li vaig preguntar qui era em va dir: “David O. Russell”. Jo era en un taxi a Nova York i durant 45 minuts em va parlar d’un escovilló. No entenia res. Però després vam tenir una trobada formal, que havia de durar una hora i en va acabar durant vuit. Vam tenir una connexió immediata. M’agrada la gent excèntrica, i em vaig quedar parlant amb ell perquè sé que no es pot jutjar una persona en mitja hora. Després vam tenir una reunió amb Robert De Niro en què de sobte en David em demanava que li fes una carícia per veure si teníem química. També em va demanar que interpretés la Trudi davant seu. Després va passar un mes sense que en sabés res i, de cop i volta, quan era a París fent el meu monòleg sobre animals, em va trucar a les 2.30 del matí i em va preguntar si podia ser a Los Angeles al matí per fer una prova de vestuari. No em va dir mai formalment que m’havia contractat i tampoc no ho va dir a ningú. És una mica despistat, però m’alegro que m’hagi triat.
El seu personatge era italià abans que la contractessin?
No. Em sembla que el van fer italià per mi. L’important és que ella fos algú que no pertanyés a aquesta comunitat. Ella és vídua, i si hagués tingut una família, gent que li hagués donat suport, probablement no hauria acabat en una relació tan estreta amb el pare de la Joy. Però, com que és estrangera, era molt dependent del seu home. Quan ell va morir, va sentir la necessitat de tenir un home al costat. Li resultava impossible veure’s sola, i per això està tan enganxada a en Rudy, el personatge de De Niro. En tot moment es nota