El futur és nostre

En moments de convulsió política és habitual llegir i sentir consignes que han sobreviscut a l’erosió dels segles. Una de les habituals és “el futur és nostre”. En l’era moderna li hem sentit dir al Che Guevara i, en una versió independentista, la vam llegir fa poc en una columna de Pilar Rahola. La frase no té copyright; aquesta mena de desitjos són prou ambigus perquè ningú no en reclami la paternitat. En el context polític actual, tots els partits podrien adoptar “el futur és nostre” com a consigna. El missatge que conté és clar: apel·la a la voluntat com el gran motor de la història i, en funció de qui i amb quin èmfasi la pronunciï, vol contagiar perseverança contra les adversitats. És, també, una declaració de rebel·lia contra la inèrcia de la fatalitat i de l’immobilisme. La idea d’un món regit per un destí escleròtic, tan utilitzada pels totalitarismes religiosos, es qüestiona quan l’activisme proposa agafar les regnes del propi destí. La mateixa frase també podria tenir connotacions publicitàries. “El futur és nostre” podria ser el lema d’un pla de pensions, d’una companyia d’assegurances o d’un tanatori amb sentit de l’humor.

Per si pot ser útil a la comunitat, explicaré la meva relació amb aquesta frase. Vaig ser educat en un ambient en què la política era la prioritat màxima dels caps de la meva tribu. No era una vocació de paraula sinó que comportava sacrificis d’una intensitat comparable a la naturalesa fraternal de l’idealisme practicat. Que el futur era nostre ho he sentit, en diversos idiomes, quan no sabia què volia dir ni futur ni nostre. I, d’aleshores ençà, amb una freqüència tan con- tinuada que, sense adonar-me’n, m’he convertit en un expert involuntari en la matèria. És en aquesta condició que puc afirmar que, en general, el futur no és nostre ni de bon tros. D’acord que intentar viure de manera coherent amb els teus ideals està considerat un acte de noblesa esperançada. D’acord que, en moments de desesperació col·lectiva, qualsevol missatge que impliqui inconformisme és sinònim de resistència i que tant li pot servir de consol a un nord-coreà aterrit per la compulsió atòmica dels seus líders com a un cupaire atrapat entre l’espasa sobiranista i la paret revolucionària. Però em sembla just prevenir de les limitacions pràctiques d’un bon propòsit amb massa bona premsa. També és veritat que, d’entre tots els que l’anaven repetint amb entonació de rapsode o cantarella de predicador i dels que l’escrivien amb la consciència d’estar llançant un petard per tancar pirotècnicament una diatriba retòrica, pocs creien que el futur fos realment seu. És més: molts del que mai no es cansaven de repetir que el futur era nostre tot i que sabien que no era ben bé així ho feien perquè si existia alguna remota possibilitat que el futur fos nostre era indispensable que, com a mínim, algú s’ho cregués. Conclusió: en general qui afirma que el futur és nostre no ho fa tant des de la convicció com des de l’esperança que algú s’ho cregui.

Que el futur era nostre ho he sentit, en diversos idiomes, quan no sabia què volia dir ni ‘futur’ ni ‘nostre’