La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El periodisme ha canviat sobretot en l’aspecte humà”
Lluís Foix, autor d’‘Aquella porta giratòria’
Lluís Foix, al seu llibre anterior, La marinada sempre arriba, havia interromput el relat dels seus records d’infantesa i joventut quan del seu Lleida natal va arribar a Barcelona. El llibre que ha guanyat el premi Pla, Aquella porta giratòria, referència a la porta de l’edifici que va ser la seu de La Vanguardia, a Pelai, 28, comença quan aconsegueix una cita amb el director del diari a la recerca de feina. Es tracta d`un diari que ara fa 135 anys i del qual Foix explica un retall, no hagiogràfic, de la seva història, del 1969 al 1974.
A La Vanguardia, que trepitja per primera vegada el 1969, hi ha passat tota la vida professional. Com va ser la seva entrada? El llibre comença quan intento que el director del diari, Horacio Saénz Guerrero, em rebi. Ho vaig aconseguir al cap d’un any. Li vaig demanar feina i ell em va dir que només em podia oferir substitucions dels traductors quan tinguessin vacances o els caps de setmana. “Però això a vostè no li deu pas interessar”, em va dir. Però sí, sí que m’interessava, i així va ser com vaig entrar a treballar a La Vanguardia, l’estiu del 1969
Què hi va trobar? Moltes persones interessants. Hi havia, per exemple, Arturo P. Foriscot, que em va explicar com, quan Gaziel va haver de sortir de Barcelona el 1936, li va trucar des del Prat. “Arturo –li va dir–, me voy. Haz lo que puedas”. I Foriscot va ser director ocasional de La Vanguardia uns quants dies. Després va ser depurat i va tornar al diari. Va ser ell qui em va dir que no em preocupés, que encara que fos substitut de traductors ja tenia una “redactoria”. Aquesta era la mentalitat que es tenia aleshores, ja estaves en plantilla. Això ha canviat molt.
Al llibre combina vivències amb retrats de persones que va conèixer? Sí, a Internacional hi havia els germans Nadal, Tomás Alcoverro, Lluís Permanyer, Antonio Carrero, Pepe Casán, wagnerià, molt culte, que tant s’havia llegit tot Shakespeare dues vegades en anglès com havia traduït de l’alemany una biografia de Goethe. Era el nostre Google particular. Sempre que teníem un dubte, ens hi dirigíem. Tenia molt sentit de l’humor. Quan la pregunta tenia una resposta massa d’òbvia, de la mena quin riu passa per París, tre- ia un exemplar de la Bíblia del calaix, es posava les ulleres i llegia en veu alta lentament el primer versicle del Gènesi. “Si no sabeu això, heu d’aprendre les coses des del principi!”.
També parla dels seus viatges, sobretot als Estats Units. Teníem torns de viatge. Al principi em va tocar anar a Portugal, un viatge no gaire valorat. Després a Roma, a l’illa de Wight... Vaig fer un viatge d’un mes i mig a 23 estats dels Estats Units. Vam arribar a la Casa Blanca quan l’helicòpter de Nixon s’enlairava per al seu famós viatge a la Xina, el 1972. Vam saludar McGovern, Kissinger. A Geòrgia ens va rebre el governador, un noi jove, de quaranta anys i escaig, liberal, que es deia Jimmy Carter. Ningú no sospitava que sis anys després seria president dels Estats Units.
També parla de Reagan. En un altre viatge als Estats Units, el 1981, el primer dia que vaig arribar a Washington em vaig instal·lar a l’hotel, vaig engegar el televisor i em vaig assabentar que hi havia hagut un atemptat a Reagan. Havia passat allà mateix, davant dels meus nassos, a l’hotel Hilton! Vaig anar corrents a l’oficina per escriure la informació.
I la guerra de les Malvines? Va ser quan em van cridar perquè tornés a Barcelona. Era a l’Argentina i vaig explicar el que hi veia. La gent presumia contra els anglesos i deia que no tenien el que calia tenir per baixar fins a l’Argentina, tots, dretes, esquerres, estaven a favor de la guerra de les Malvines. Una lliçó per als periodistes és que quan després vaig llegir les memòries d’Alexander Haig, el se- cretari d’Estat nord-americà, el que vèiem els periodistes no tenia res a veure amb el que realment passava. Sí, explico al llibre la roda de premsa després de l’enfonsament del Belgrano. Va ser un drama, hi va haver més de tres-cents morts i Margaret Thatcher va ordenar disparar fora de les aigües jurisdiccionals.
Com era La Vanguardia als anys setanta? Era el diari més venut d’Espanya. S’havien arribat a vendre 300.000 exemplars. Hi havia 1.600 persones, entre periodistes i treballadors de tota mena. Fins i tot un fuster i dos paletes, perquè contínuament s’obrien o es reformaven despatxos. Hi ha aquella anècdota de quan es van voler treure de sobre Galinsoga i ell s’hi resistia. L’editor va manar tapiar la porta del seu despatx.
I políticament? La Vanguardia havia d’anar amb molt de compte, com els altres diaris, però amb una gran obertura, obert al que arribava. A les seves pàgines hi escrivia gent diversa. Venien a conspirar Albert Manent, Joan Fuster... No era tant el que es publicava com el que es tractava allà dins. Horacio va fer una feina molt interessant, i va pilotar en certa manera la transició.
I en l’aspecte humà? La professió ha canviat, sobretot des d’un punt de vista humà. Durant aquells anys i en aquella redacció es parlava molt, es fumava, es bevia... Hi havia aquells arrossos a les dues del matí, hi havia molta tertúlia, molt pòsit cultural, i també molta crítica, sobretot als directors, perquè ja se sap que tot periodista creu que ho sabria fer més bé que els seus directors respectius.
INICIS “La meva primera feina a ‘La Vanguardia’ va ser com a suplent de traductors” TESTIMONIS DE LA GUERRA “Foriscot em va explicar la trucada de Gaziel el 1936: ‘Arturo, me voy; haz lo que puedas’” REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA “Hi ha canvis, però seria precipitat escriure l’obituari de la premsa escrita”