“Construïm el passat per justificar el present”

Víctor del Árbol, premi Nadal

Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) és un autor més conegut a França que aquí, i els seus llibres tenen tots els elements d’un supervendes, en el registre de novel·les viscerals que treuen a la llum les contradiccions interiors de personatges ferits, amb un llenguatge que no defuig la duresa i la seva punta d’esperança. Potser per això Destino ha volgut impulsar el seu llibre La víspera de casi todo amb l’aparell mediàtic que suposa el premi Nadal. Al llibre hi ha una celebrity en fuga, reinvenció d’identitats, lluita per escapar-se del passat i el dolor, aquesta vegada una al·lusió a la síndrome de Williams, la síndrome de Mozart, una malaltia terrible i els qui la pateixen “tenen un sentit extraordinari de la musicalitat, fins al punt que són capaços de tocar el piano només d’oïda” i que pateix el fill d’un dels protagonistes. “Hi ha –diu l’autor– també conflictes pare-fill i la recerca de més senzillesa, que no simplicitat narrativa”.

Quina és la història? El punt de partida és la trobada fortuïta de dues persones a un poble de Costa da Morte. La Paola, una dona de l’alta societat, andalusa, de 43-44 anys, assídua de les revistes del cor, d’origen alemany, agonitza en un hospital del poble al qual ha arribat per atzar en el seu intent de canviar de vida. L’altra persona és Ibarra, policia, gallec. També fuig del seu passat i aquella nit ha decidit suïcidar-se. Tots el coneixen pel seu

cognom, Ibarra, i molt pocs saben que es diu Germinal, per això, el sorprèn rebre una trucada que l’identifica pel seu nom en què li demanen que vagi a l’hospital. Què vol d’ell aquesta dona desconeguda, Paola, i com sap el secret del seu nom? La curiositat fa que ajorni la seva mort.

I revela llavors per què l’home vol morir i la dona s’aferra a la vida? Sí, en aquelles poques hores que van del crepuscle al trenc d’alba. He volgut crear un microcosmos, el meu propi Macondo, en què els dos personatges resumissin tots les vides possibles que se m’ocorrien.

Vostè rebutja l’etiqueta d’autor de novel·la negra. Hi ha cap assassinat? S’esmenta una mort al principi que té fortes implicacions, però no hi ha cap investigació policial.

Germinal, una al·lusió a Zola? És important per què es diu Germinal, però, si m’ho permet, m’estimaria més que això ho descobrís el lector.

Reprodueix la frase de Machado relativa al present com l’única cosa que no s’acaba mai. Sovint vivim esperant que ens passi alguna cosa, una cosa que no arriba mai, com un miracle, sense tenir el coratge de buscarho nosaltres mateixos, una ceguesa voluntària, lligats a la resignació de l’això és el que hi ha, o el som el que som perquè venim d’on venim, no podem ser res més. Però també parla de personatges en fuga. També parlo d’identitats, de com ens construïm un passat fictici, a la nostra conveniència, per justificar-nos.

Ja. Diu que no serveix canviar de castell per canviar de fantasma.

La Paola s’inventa una altra identitat en un poble on ningú no la coneix. Ella, que és famosa, pot començar allà de zero. No menteix, diu mitges veritats, per presentar la seva millor cara. Diu que és fotògrafa, perquè ella de jove va voler ser fotògrafa, fotògrafa de mans, des que va veure a Bolívia, quan hi treballava en una oenagé, una urna amb les mans que deien que era del Che Guevara.

El clixé de noia adinerada jugant a l’humanitarisme? Justa. Aquestes persones que diuen que volen canviar el món perquè són incapaces d’estimar el proïsme immediat, que es refugien en la macrorealitat per fugir de la microrealitat.

Hi ha al seu llibre crítica social, doncs? Contra la hipocresia col·lectiva, que només veu el que és tal com es vol veure. Hi ha una pressió molt forta perquè siguis el que els altres volen que siguis. Si ets una línia torta, et converteixes en un empestat. Mentre et cenyeixis al que ells volen, al seu punt de vista, no hi ha problema. Així que dius la veritat, aleshores fas nosa, distorsiones el seu discurs. Dir la veritat fa passar Ibarra d’heroi a pària.

És a dir, que el relat amaga una lectura moral? Hi ha dues coses que volia tractar. Una és la identitat. Realment pots canviar de vida? L’altra té a veure amb el passat. Com li deia, construïm el passat com un relat que justifica el present.

Amb l’auge de les xarxes socials, prefereixes canviar d’identitats abans que reflexionar sobre tu, oi? Creem una mitologia de nosaltres mateixos, com a individus per justificar-nos davant els altres, però també com a societat. Es creen identitats nacionals, una mitologia que es converteix en relat oficial, i si no hi participes, aleshores segur que t’intentaran apartar.

PARÀLISI “Molt sovint vivim lligats a la resignació, aquell ‘això és el que hi ha’” HIPOCRESIA “També parlo de com ens construïm un passat fictici, a la nostra conveniència” CLIXÉS “Hi ha una pressió molt forta perquè siguis el que els altres volen que siguis”