La Vanguardia (Català-1ª edició)
El filòsof i la perruquera
No es mi tipo
Director i guionista: Lucas Belvaux Intèrprets: Émilie Dequenne, Loïc Corbery, Sandra Nkake, Anne Coesens Producció: França-Bèlgica, 2014. T.O.: Pas son genre. 111 min. Drama romàntic
Immanuel Kant (1724-1804) utilitzava aquesta sentència: “Deslliuri’ns Déu dels nostres amics, ja que dels nostres enemics ja ens cuidarem nosaltres”. El filòsof alemany és molt present en aquesta peculiar combinació de drama i comèdia de to romàntic sobre la relació entre dos éssers contraposats però submergits en la passió més absoluta. Ell ensenya filosofia a l’institut; ella exerceix de perruquera i també canta ocasionalment amb les seves amigues en sales de festes obertes a l’aventura d’una nit. Es troben gràcies a l’atzar, com no podia ser de cap altra manera. Per imperatius de la burocràcia oficial, el jove pensador és traslladat durant un any del seu idolatrat París fins a la ciutat d’Arràs, on ella, que és mare soltera, exerceix de perruquera i conrea les seves passions esporàdiques.
Actor de considerable trajectòria, i així mateix director i guionista amb una dotzena de títols en la seva filmografia, el belga Lucas Belvaux (1961) es llança a l’aventura de recrear, amb imatges i diàlegs gairebé sempre consistents, el camp de batalla de l’amor. Compta per això amb una formidable parella protagonista. Émilie Dequenne tenia tot just 18 anys quan, el 1999, va ser elegit pels germans Luc i Jean-Pierre Dardenne per encarnar l’antiheroïna de la seva pel·lícula Rosetta, potentíssim drama de caire social. Aquí encarna la Jennifer, la perruquera indomable. El protagonista masculí és interpretat per Loïc Corbery, membre de la reverenciada Comédie Française.
El personatge de Corbery és el d’un gran fingidor i algú que no s’atreveix mai a prendre una decisió. Es refugia en Kant, Zola o Dostoievski per camuflar els seus autèntics sentiments. Loïc Corbery i Émilie Dequenne formen un duet d’intèrprets certament captivador, que aconsegueix eliminar la fatiga que podia suposar l’encadenament de situacions una mica repetitives. Lucas Belvaux ha descrit la seva relació en aquests termes: “S’estimen, però no són capaços de fer-ho alhora, amb la mateixa intensitat i, sobretot, no hi ha res que puguin construir junts”. Per això un dels personatges afirma: “No crec en la parella: l’amor no s’ha de convertir en cap presó”.