La Vanguardia (Català-1ª edició)
El túnel del temps
El derbi de Barcelona, una crònica interminable d’incidents i expulsions
Expliquen les cròniques apergaminades que el març del 1912 el Barcelona i l’Espanyol van trencar relacions per primera vegada en la història. I que van prometre que “mai més” no tornarien a enfrontar-se. Un trofeu en disputa, la Copa Ciudad-La Riva, va acabar en batalla campal i la consolidació de les hostilitats. Pocs dies més tard l’Espanyol adquiria el títol de reial, en carta firmada per la majordomia d’Alfons XII, i en els anys següents els incidents van ser habituals. Entre denúncies mútues per alineacions indegudes i derbis tumultuosos la rivalitat va quedar pètriament solidificada fins als nostres dies. Aquests són tres exemples, un a cada competició. El derbi es va repetir, però dos mesos més tard i a porta tancada, una situació insòlita en la història dels duels barcelonins.
1952. Tovalloles cremades. Els derbis dels cinquanta són una altra font d’incidents, però res de semblant al xoc del Campionat de Lliga de la temporada 1952-53, el 14 de desembre del 1952. L’Espanyol es va presentar a les Corts com a líder imbatut (onze jornades, nou victòries i dos empats) i el Barça anava tercer, a sis punts.
1924. El derbi de la xavalla. El Barça-Espanyol del Campionat de Catalunya de la temporada 1924-25 ha passat a la història com el derbi de la xavalla. A les Corts, una acció dura entre el blanc-i-blau Caicedo (res a veure amb el futbolista actual) i Samitier va acabar amb una agressió del blaugrana, l’expulsió de tots dos, una baralla tumultuària a les grades, puntades de peu i empentes entre els jugadors... El partit es va reprendre, però quan l’àrbitre, Pelayo Serrano, es va acostar a la línia de fons li va caure a sobre una pluja de monedes i alguna pedra. Després, al final de la primera part, el van tornar a regar amb xavalla i finalment el partit va quedar suspès. La notícia es va comunicar al públic mitjançant una pissarra que dos empleats del club van passejar per la banda: “Avís. L’àrbitre suspèn el partit”. Era el famós Espanyol de l’Oxigen, un equip que utilitzava la revolucionària oxigenoteràpia en els descansos, amb unes aparatoses bombones i màscares. Però en arribar al vestidor visitant de les Corts, els espanyolistes van topar amb un ambient de fum irrespi- rable: algú havia cremat les tovalloles i a sobre no tenien aigua calenta. El partit es va jugar amb unes grades massa plenes que no podien contenir tanta expectació. Quan l’Espanyol es va avançar en el marcador es va produir una allau de públic i hi va haver com a mínim una mort, silenciada a la premsa. Durant anys l’Espanyol es va negar a utilitzar els vestidors del camp blaugrana i els seus jugadors es reunien a Sarrià per desplaçar-se, ja equipats, fins a les Corts.
1961. A l’enemic, ni aigua. L’eliminatòria de Copa del 1961 és un altre capítol sonat. Les sempre delicades relacions entre els dos clubs es van trencar arran de l’última jornada de Lliga, el 30 d’abril del 1961. L’Espanyol podia baixar a Segona si perdia en el seu desplaçament a San Mamés, però només si al Camp Nou es produïa una sorpresa majúscula i l’Oviedo era capaç de guanyar el Barça. Però els blaugrana, immersos en la semifinal de la Copa d’Europa, van decidir alinear un onze de suplents i el conjunt asturià, amb un hat-trick de Luis Aragonés, va aconseguir un inesperat 3-5. A Bilbao, on l’Athletic anava guanyant 2-0, la notícia va caure com una bomba: l’Espa- nyol se n’anava a Segona, i això que era un dels únics quatre equips que sempre havien jugat en la màxima categoria. Una reacció de l’onze blanc-i-blau va deixar el marcador en 2-3, però no sense grans nervis i patiments. L’Espanyol va considerar alta traïció l’escàs interès mostrat pel Barça davant l’Oviedo i van empitjorar les hostilitats. Quan poc més tard el sorteig de Copa va situar un derbi a l’horitzó, que a més havia de finalitzar a Sarrià i molt pocs dies abans de la final de la Copa d’Europa a Berna, el plat de la revenja blanc-i-blava estava a punt. Malgrat les peticions de la directiva blaugrana, l’Espanyol es va negar en rodó a avançar el xoc de tornada (“Si el Barcelona té la final tres dies després, mala sort,” va declarar el president espanyolista) i a sobre es van jugar dos partits de màxima tensió, amb agressions i expulsats. El Barça, per aquest factor i molts d’altres prou coneguts va caure a Berna davant el Benfica.