“La causa de la infelicitat són les expectatives poc realistes”

Tinc 55 anys. Vaig néixer en una petita vila, Kinnaur, a l’Himàlaia, i visc a Atlanta, als Estats Units. Sóc professor de Religió a la Universitat d’Emory, on vaig fundar i dirigeixo el monestir de Drepung Loseling. Sóc casat. Crec en l’aspiració essencia

La ciència ens demostra que hem de prestar màxima atenció a dos valors humans bàsics: la tolerància i la compassió. No sé si són tan comuns. L’habilitat de cuidar-nos els uns als altres és, segons la ciència, el que ens defineix com a espècie, i lògicament té efectes positius no només per al que és cuidat, sinó sobretot per al que cuida i per a la societat en conjunt. Som un rusc.

També formen part de l’ésser humà la maldat i l’egoisme. Diversos experiments de ciència evolutiva demostren que nadons de 3 a 6 mesos escullen la interacció, la cooperació i l’altruisme de manera instintiva.

Fora del laboratori sembla que guanyen els més forts, agressius i ambiciosos. Això és una creença que els estudis científics refuten: tots consensuen que és la cooperació, i no la competència, el gen de l’evolució.

L’home no ha viscut mai en pau. És una qüestió d’enfocament i és molt important: on posem l’atenció.

Es va enfrontar a diversos casos de suïcidi a la Universitat d’Emory (2003-2004). Sí, entre la comunitat universitària, una alum- na em va demanar ajuda i vaig crear amb el biòleg Charles Raison un programa per promoure la salut mental dels alumnes: Entrenament en Compassió de Base Cognitiva (CBCT).

Faci-me’n cinc cèntims. He arribat a la conclusió que en aquest món tan complex, ple d’estressants psicosocials, el que més necessiten les persones, i més les angoixades i deprimides, són maneres més sanes i constructives de forjar relacions amb els que els envolten. Sobrevalorem les amenaces.

No és pas nou... Vinc d’una cultura que creu que cada ésser humà té un potencial immens, som altament resilients, tenim la capacitat de mantenir l’optimisme, de no defallir, però per això el primer que hem d’integrar és que tots els éssers d’aquest planeta tenim una aspiració comuna: tots volem ser feliços.

De què ens serveix entendre això? Fa que siguem conscients de la interdependència, entendre fins a quin punt estem connectats amb els altres.

Fins a quin punt? Les meves comoditats, el menjar, la roba que porto... Tot això no es deu només al meu esforç, sinó a la suma d’esforços de molts. Els elements més simples que necessitem per sobreviure ens connecten amb moltes altres persones.

Som una gran comunitat. Ser conscients d’aquesta interconnexió fa que ens acostem a les persones amb un grau més gran d’afecte, proximitat i tendresa, de manera que ens relacionem amb el món d’una manera més saludable.

Fa més d’una dècada que aplica el seu programa en col·lectius molt extensos. Sí, i gràcies als estudis de Charles Raison i el seu equip hem comprovat que entrenar les persones a veure el món amb més sensació de connexió social disminueix les respostes inflamatòries a l’estrès.

Parli’m d’aquests estudis. Se’n va fer un amb els alumnes de primer any de la Universitat d’Emory en què es va mesurar la seva reacció fisiològica davant diferents estressors socials, la inflamació dels òrgans, un tema molt vinculat a malalties com l’alzheimer, el càncer i la depressió.

I què va passar? Es van dividir els alumnes: un grup meditava més de 90 minuts a la setmana sobre aquesta reciprocitat i la necessària compassió, i l’altre meditava menys de 90 minuts. En sis setmanes vam veure que el primer es recuperava abans de l’estrès i reaccionava menys a aquest factor.

Ja no hi ha ningú que discuteixi el poder de la meditació en la salut... Vam fer molts altres estudis similars. Vam ensenyar CBCT a grups de nens d’entre 5 i 8 anys i vam entrenar en atenció plena altres grups. Els que havien estat entrenats en la compassió tenien més del doble d’amics, havien trencat la divisió entre amics i companys i tenien més amics del sexe oposat.

Difícil d’assumir de manera individual, ho haurien d’ensenyar en escoles, empreses... Sí, perquè en les societats desenvolupades el patiment més gran que tenim és mental: es tracta de conflictes amb els altres. Som societats avaricioses, i no hi ha cap altra opció que disminuir aquesta avarícia per mantenir el planeta viu i la ment sana.

La gran majoria estem atrapats a “guanyar-nos la vida”. Desenvolupar certes habilitats és una cosa molt pragmàtica. Per exemple: per aprendre a controlar els impulsos i aconseguir més benestar n’hi ha prou amb deu minuts al dia fent atenció a la respiració. Hi ha molts estudis que ho demostren.

Expliqui-me’n un. Nens de 4 anys a qui es va ensenyar a controlar els impulsos al cap de deu anys mantenien el control i tenien més bon rendiment escolar que els seus companys, i 30 anys després, més bona salut, ingressos econòmics i relacions.

Sembla absurd haver d’aprendre a ser una bona persona... La felicitat i la infelicitat depenen de com de realistes mantinguem les expectatives que tenim, ja que la nostra infelicitat es fonamenta en expectatives poc realistes.

MAITE CRUZ