La Vanguardia (Català-1ª edició)
Juliette Greco
Gréco fa la seva gira d’adéu i Belmondo presenta un documental sobre la seva vida
CANTANT
Juliette Greco (88), que va ser musa de l’existencialisme, està en plena forma i fa unes setmanes va iniciar la seva gira de l’adéu, batejada com a Merci, amb la qual ja ha triomfat a París i a diverses ciutats europees.
La vida comença als vuitanta anys. Precisament als 82, per a Jean-Paul Belmondo. I als 88 per a Juliette Gréco. Quan els profetes de la dieta sana i la immortalitat, finançats per Google, estudien com prolongar la vida, dos parisencs mundialment cèlebres, aficionats a la bona taula i al bon vi, comencen l’any sota els focus.
El 3 de gener, TF1, la cadena privada més vista a Europa, va estrenar Belmondo par Belmondo, documental dirigit per Paul Belmondo, expilot de kàrting i fórmula 1, exdirector del teatre que va posseir el seu pare i actor que actualment fa una gira per França.
“Vaig acceptar precisament perquè m’ho va proposar el Paul”, assegura Jean-Paul, que gràcies al film ha reviscut (sorprès pel temps que passa, com quan retroba a Rio el petit enllustrador de L’home de Rio transformat en sexagenari cap de família) els grans moments de la seva carrera.
Simultàniament, la gairebé nonagenària Gréco, musa de l’existencialisme, que va arrencar lletres de cançons, i el cor diuen, a Jean-Paul Sartre i va personificar la llibertat de costums que va seguir a París l’Alliberament, la inspiradora de La Javanaise de Gainsbourg (“una nit d’amor platònic i xampany, el 1962,” va ser la seva evocació), partia en una gira d’adéu per França.
Va començar fort, al desembre, a París, amb tres actuacions triomfals que van omplir successivament un temple del rock (La Cigale), el Châtelet de les comèdies musicals i el centenari Théâtre des Champs Elysées.
A París hi tornarà el 17 d’abril per tancar el seu periple en un altre escenari mític, el del Casino. Últim “tour de chant”, segons ella. I després, a filar molt prim: li falta bullícia a la casa que va comprar fa seixanta anys, en un poble a 30 quilòmetres de la capital, i on es va mudar fa un quart de segle.
“Han tancat els comerços i el bar. El silenci és ensordidor. Em reinstal·laré a París”. Per retrobarse amb “gent que té alguna cosa darrere els ulls”. Com, per exemple, el seu coetani Michel Piccoli. La seva parella fins que –ho recordarà l’actor en un llibre– “ella va donar un cop de porta i va marxar per sempre de la meva vida”.
Ni un quilo a l’esquena, com diuen els gitanos. I Gréco. I també Belmondo.
Tampoc l’actor de L’home de Rio i un centenar més de pel·lícules està obsessionat per la mort. Per descomptat que no tornarà als films