La Vanguardia (Català-1ª edició)
La policia va ignorar les amenaces dels terroristes del ‘Charlie Hebdo’
Tres mesos abans de l’atemptat, Kouachi va llançar advertències davant de la revista
Un dia d’octubre del 2015, abans de migdia al districte XI de París. Falten tres mesos per a l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo. Davant el 10 del carrer Nicolas-Appert, seu de la redacció, s’atura un cotxe. Un periodista de l’agència Premières Lignes s’està fumant un cigarret al portal i sent el conductor del cotxe, aparcat amb les finestretes abaixades, exclamar: “Així aprendran a criticar el Profeta”.
“Parla amb mi?”, li pregunta el periodista. “Treballa al Charlie Hebdo?”, li deixa anar el conductor del vehicle sense respondre-li. “No, què va”, respon el fumador. “però el local del Charlie Hebdo és aquí, no?”, insisteix l’altre. “És allà on es critica el Profeta? Els vigilem, passa el missatge”, li diu abans d’arrencar i marxar.
L’autor de l’advertència és Cherif Kouachi, un dels germans gihadistes que al gener assassinaran el gruix de la redacció de la revista. El periodista reconeixerà la seva foto més tard, però aquell octubre no ho dubta: truca immediatament a la policia. El posen en contacte amb l’agent Patrick Haggeman, un dels dos guardaespatlles encarregats de la seguretat dels dibuixants del Charlie Hebdo amenaçats de mort des de fa anys. El periodista li explica tot l’episodi a Haggeman i fins i tot li dóna el número de matrícula del cotxe, potser amb algun error. Haggeman redacta un informe i aquí s’acaba l’assumpte.
Segons el setmanari Le Canard Enchaîné, el periodista no va ser cridat a declarar i l’informe d’Haggeman no figura entre els 52 volums del sumari d’instrucció de l’atemptat contra el Charlie Heb
do. Per què? Per què no es van prendre mesures?
“He intentat tenir resposta a aquestes preguntes i no he aconseguit res”, explica la periodista Ingrid Brinsolaro, redactora en cap de L’Eveil Normand, un petit setmanari de la ciutat normanda de Bernay. L’interès de Brinsolaro no és periodístic: el seu marit, Franck Brinsolaro, era el guardaespatlles de Charb (Stéphane Charbonier), el director de Charlie Hebdo i va morir amb ell aquell fatídic 7 de gener a la redacció.
“No estic interessada en polèmiques, simplement vull saber com s’expliquen aquests errors”, diu Brinsolaro, que ha posat una denúncia per aquests fets.
La mateixa cosa val per a Maryse Wolinski, vídua del veterà dibuixant George Wolinski, igualment caigut en aquell atemptat que va llevar la vida de 12 persones.
Franck Brinsolaro es queixava periòdicament de les insuficiències en la vigilància del setmanari. Hi va haver un informe que detallava el que es necessitava: una entrada amb càmeres i blindatge. “Els del Charlie Hebdo van respondre que no tenien diners”, explica la dona de Wolinski, però l’afer era competència de l’Estat, no dels dibuixants de la revista, opina. Al novembre, la furgoneta policial apostada a l’immoble es va retirar. “El Ministeri de l’Interior i la policia tenen moltes coses per explicar”, diu Wolinski en un llibre aparegut aquesta setmana.
Però n’hi ha més. La companya sentimental de Charb va explicar l’octubre passat que el matí de l’atemptat, quan el dibuixant va sortir de casa per comprar croissants per a l’esmorzar, va tornar enutjat per la presència d’un cotxe negre amb els vidres fumats. Tres dies després de la tragèdia, el 10 de gener, algú va entrar al domicili de Charb i es va endur l’ordinador portàtil del dibuixant, va explicar la dona.
Ombres també al voltant de les armes de procedència eslovaca utilitzades en l’atemptat. Entre els proveïdors figura un confident de la policia, Claude Hermant, però per alguna raó l’afer va ser declarat “secret de defensa”. Pot ser banal, però n’hi ha prou i en sobra per a una novel·la d’intriga.
Un periodista va passar a la policia la matrícula del cotxe des del qual es va advertir: “Pagaran per criticar el Profeta”