Els uns i els altres

Hi ha una divisió dins de l’independentisme que no és la de la CUP i Junts pel Sí. És una divisió de fons. La posició dominant, que lidera Mas, concep el gir sobiranista com una conseqüència de l’autonomisme i participa del mateix sistema de valors. L’altra, que està repartida en diversos sectors, entén l’independentisme com una esmena a la política catalana recent.

Els primers veuen en l’estabilitat de les darreres dècades una victòria històrica que ha donat un gruix institucional i un demos polític sense els quals és impossible ni tan sols imaginar-se la independència. És la “transició nacional” formulada en la conferència de Mas el novembre del 2007. El catalanisme clàssic, de Prat de la Riba a Montilla, ha assolit els seus objectius bàsics: modernització, democratització, europeïtzació i autogovern. I ara pot plantejar-se la sobirania, dins o fora d’Espanya, sense cometre els errors de precipitació i convulsió del passat.

Per aconseguir-ho, cal mantenir els equilibris de poder existents perquè expressen les febleses i fortaleses reals, i tocar-los si no és indispensable activa les resistències més poderoses, que van del poder econòmic al lerrouxisme.

En el fons, es parteix de la feblesa de la Generalitat, el poder de la qual és insignificant. Els contractes públics i el simbolisme són les úniques formes reals d’influència, i per això la corrupció i la gesticulació expressen tan bé la ficció de la política catalana. D’aquesta ficció en viuen l’espanyolisme i els més cínics de la tercera via tant com l’esquerra que fa veure que la Generalitat pot retallar o ampliar drets. L’autonomia justifica la dominació i permet caricaturitzar qui s’hi oposa de sentimental.

L’altre sector de l’independentisme veu en les prudències una forma de retenir l’hegemonia d’una cultura política, exactament com va passar amb la transició espanyola. Desconfien de l’ambició de Mas i de la manera com fa servir l’únic poder que té reconegut pel sistema -la potestat de convocar eleccions- per assolir els seus objectius. Hi veuen la prova que la seva prioritat és mantenir la posició i protegir un espai d‘interessos i una idea del país. Que el 9-N exacerbés l’element simbòlic i rebaixés la confrontació amb l’Estat és una prova que pesen els equilibris. Que per posar en pràctica les eleccions plebiscitàries, l’única alternativa a una referèndum unilateral, Mas exigís la llista unitària i en fos alhora numero quatre i candidat a president els confirma la sospita.

Mentre el sector dominant creu que la unitat que propugna Mas és la via més segura, menys costosa i més civilitzada d’assolir la independència, el sector opositor creu que si no se li pot dir “no” a Mas més val desfer el procés i refer els equilibris de poder.

Jo era partidari d’esprémer Mas fins al final, encara que fos per mostrar que era una falsa ruta. Ara depèn de Mas, Junqueras i Gabriel que les eleccions del març canviïn el guió o continuem presos de la ficció en una nova batalla per les engrunes.

Ara depèn de Mas, Junqueras i Gabriel que les eleccions del març canviïn el guió o continuem presos de la ficció