Llagosta cada dia cansa

Al Kirguizistan mengen una salsitxa feta a base de carn de cavall picada barrejada amb diversos condiments: all, comí, sal, pebre vermell... En diuen sucuk. Com en totes les salsitxes, la barreja es fica en un budell i es deixa assecar durant setmanes. La carn és de cavall, però en diversos altres països –des dels Balcans fins a l’Àsia Central, passant per l’Orient Mitjà– en mengen de vedella o de bou; o de porc, en països no musulmans. A la Catalunya Sud molta gent es sorprèn quan li dius que menges carn de cavall, però al nord és habitual. Jo en menjava habitualment, de nen, i encara ara de tant en tant. La compro a parades del mercat de Sant Antoni i de Santa Caterina, però hi ha molts altres llocs on en venen, a tot el país. De salsitxes de carn de cavall o d’ase n’he menjat a Itàlia, al Piemont. I al Pallars Sobirà tenen unes salsitxes d’ase esplèndides, que defensava admirablement l’Associació Gastronòmica La Xicoia. No sé si encara ho fa.

Doncs passa que al Kirguizistan estan molt orgullosos d’aquesta salsitxa i la consideren un plat nacional, encara que, com s’ha vist, de nacional en té poc perquè se’n menja a molts altres llocs. (Una mica com els sòmines que, aquí, fa uns anys volien declarar l’allioli salsa nacional catalana, com si no se’n mengés a tota la Mediterrània occidental, des d’Andalusia a Sicília, passant pel País Valencià, l’Aragó, Catalunya, les illes Balears, la Provença...) Tan orgullosos n’estan, del seu sucuk, que un ciutadà britànic va fer dies enrere un comentari sobre aquesta salsitxa que ha ofès la ciutadania. L’home es diu Michael McFeat i treballa a la mina d’or de Kumtor, la més important del país, que explota una empresa canadenca i representa el 10% de l’economia kirguís. Durant les celebracions de Cap d’Any, l’home va veure aquests sucuks, desplegats. No se li va acudir res millor que fer-ne una foto, penjar-la al seu Facebook i escriure “Una exquisidesa especial, el penis de cavall!!!”. Així: amb tres signes d’exclamació i, encabat, tres emoticones idiotes. La comparació no és dolenta, perquè de debò que s’hi assembla. La pega és que no és un semaler. És carn de cavall picada, no pas la verga. Quan es van assabentar del que va dir el senyor McFeat, més de cent vint treballadors de la mina es van declarar en vaga i van exigir que l’arrestessin. Acollonit, l’home va intentar abandonar el país però el van detenir a l’aeroport internacional de Bixkek, la capital. El ministre de l’Interior l’acusa d’ofendre la dignitat nacional i d’incitar al racisme, la qual cosa podria haver-li comportat una pena de tres a cinc anys de presó. Però les últimes notícies diuen que li han donat vint-iquatre hores per abandonar el país. Potser a hores d’ara ja sigui a casa seva. Si fos ell, jo miraria d’aconseguir la pròxima feina a la Xina. Així, a Pequín podria freqüentar el prestigiós restaurant Guolizhuang, on no sols serveixen penis de cavall i d’ase sinó –per no menjar cada dia el mateix– també de bou i de cabró.

Aneu molt amb compte de no ofendre l’orgull gastronòmic d’un país